El determinisme dels enginyers

Vaig tenir un professor de matemàtiques que sostenia que les professions determinen o, almenys, influeixen fortament en el caràcter de les persones, el seu enfocament vital i la manera d’enfrontar-se als problemes personals, socials o professionals, més enllà del simple exercici de la professió.

Segons la seva teoria, l’advocat és una persona que sola, dins una gran sala amb parets plenes de dalt a baix de quadrats estrets, ha de saber on s’ha d’encabir el paper que porta cargolat a la mà perquè encaixi, pel seu contingut, amb els papers que ja hi ha a cadascun dels milers de quadrats de les quatre parets de la sala. Els quadrats estrets de la paret són les lleis, i el paper que porta a la mà, el cas que ha de resoldre. Ha de trobar la manera en què el cas, específic i concret, encaixa dins d’una llei quan totes són genèriques i universals. Ha de ser, en definitiva, un bon classificador capaç de triar la llei que defensi el seu argument, que li doni la raó en el seu cas concret. Equivocar-se en l’elecció és fracassar, triar bé, tenir èxit.

Els enginyers ens movem en un entorn de lleis físiques immutables. Hem de saber quantificar. El pont si és massa feble es trenca i cau, i si és massa sòlid és car i en part inútil. Hem de saber trobar l’equilibri entre el que és excessiu i el que és insuficient, però sempre en un escenari fix i predeterminat per lleis que no canvien. Primer és necessari diagnosticar el problema, saber què és important i què és accessori -aquesta és la diferència entre tecnologia i ciència-, després triar entre alternatives -el disseny del pont no està predeterminat- i finalment fer els càlculs perquè el projecte tingui la mida justa.

L’advocat es mou en un món canviant i interpretable, amb lleis els àmbits de les quals se solapen i a voltes es contradiuen. L’enginyer es mou en un entorn de certeses que ha de saber combinar i optimitzar, però mai tindrà dubtes del marc en què treballa perquè és físic i, per tant, estable. El perill de l’advocat és caure en un excés de relativitat, i el de l’enginyer la rigidesa, perquè pensa que les coses són com són i no poden ser mai d’una altra manera.

Els enginyers hem estat sempre mals polítics perquè ens ha faltat visió i flexibilitat per entendre que el futur no està determinat només pel passat i que l’inesperat arriba i pot canviar el que sembla immutable. El president dels Estats Units que va patir la crisi econòmica de 1929 va ser Hoover, enginyer. Les mesures que va emprendre van aprofundir la crisi fins a extrems sense límit perquè no va saber veure que la manca d’ingressos de l’estat no es podia combatre només reduint despesa pública, perquè això agreujava el problema. Va haver d’arribar el pragmàtic Roosevelt a la presidència el 1932 per corregir una tendència que portava al desastre.

Leopoldo Calvo Sotelo era un enginyer d’intel·ligència notabilíssima i cultura singular, però va portar el seu partit a la desaparició en unes eleccions que va perdre de manera clamorosa. El rumb al desastre no va ser corregit malgrat que el seu paradigma, la fortalesa i la centralitat d’UCD, ja no existien.

La rigidesa de les lleis físiques i la relativitat de les socials i polítiques... En descàrrec de Leopoldo Calvo Sotelo s’ha de dir que el seu sentit de l’humor i intel·ligència per superar situacions adverses i acceptar els fets compensaven, en el tracte personal, aquesta rigidesa del seu pensament d’enginyer.

Diu Popper que “el punt de vista de la física és l’explicació causal; el de les ciències socials, una comprensió del propòsit i el significat”. Aquesta és la diferència essencial entre una i les altres.

En física el que és important és la dinàmica, l’efecte d’unes coses sobre les altres, no l’essència i la naturalesa de cadascuna com en el cas de les ciències socials. Aquestes tenen dues dificultats que les diferencien de les ciències físiques: s’enfronten a un entorn essencialment canviant perquè la seva contrapart és sempre l’home individual o en col·lectivitat i, per això, tan imprevisible com un mateix; la segona és que la quantificació és difícil, a diferència de les ciències físiques, on tots els paràmetres poden ser traduïts en quantitats que poden ser fàcilment avaluades, comparades, combinades... Aquesta dificultat de concreció dels paràmetres de les ciències socials determina el resultat i desfà l’afirmació que, si els eclipsis poden ser previstos amb precisió, les revolucions també s’haurien de poder preveure.

És essencial conèixer sempre les pròpies limitacions, i més encara saber d’on venen...