31/03/2016

Les democràcies autoritàries europees

4 min
Les democràcies autoritàries europees

Fa vint anys, el febrer del 1991, els dirigents de Polònia, Txecoslovàquia i Hongria es van reunir a Visegrad, una ciutat hongaresa al costat del Danubi. Feia poc que s’havien alliberat del bloc soviètic; els nous dirigents elegits -Lech Walesa, Václav Havel i József Antall- havien tingut un paper molt actiu en aquest alliberament. Dos d’ells, Havel i Walesa, havien patit penes de presó per les seves activitats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La reunió de Visegrad tenia un objectiu fonamental: accelerar la integració dels tres països en una Europa lliure, democràtica i pròspera a través de l’OTAN i el que aleshores era la Comunitat Econòmica Europea, formada per 12 estats membres.

Actualment, el Grup de Visegrad viu una mena de ressorgiment. Després d’una escissió típica de l’Europa Central, el tres de Visegrad s’han convertit en quatre: Txecoslovàquia va deixar d’existir el 1993 per obrir pas a la República Txeca i Eslovàquia. Tots quatre es van incorporar a la Unió Europea el 2004. Però ara, quan s’ajunten, és per anar contra la UE. Al llarg dels segles han viscut la dominació de Prússia, Àustria, Alemanya i Rússia; el 2016 l’enemic comú és Brussel·les. Per als europeus occidentals és inquietant veure que entre l’Est i l’Oest apareix una nova fractura que amenaça de dividir la Unió Europea mateixa.

L’oposició dels països del Grup de Visegrad a Brussel·les és diferent de la britànica. No volen abandonar la UE, només es neguen a complir algunes de les seves normes. Pierre Hassner, politòleg francès d’origen romanès, ens ha recordat el concepte de neurosi col·lectiva, ideat pel filòsof hongarès Istvan Bibo en el seu llibre Misère des petits États d’Europe de l’Est, publicat el 1946. Bibo hi descriu l’angoixa existencial dels estats de l’est i centre d’Europa que a vegades aboca a la histèria política.

I la histèria política impregna precisament la iniciativa de la Comissió Europea d’assignar quotes de refugiats als diferents estats membres. Havel i Antall, les veus de la raó, són morts. Walesa, l’heroi del moviment Solidaritat, lluita contra les acusacions de col·laboració amb les antigues autoritats comunistes de Polònia. En les eleccions parlamentàries d’Eslovàquia, en les quals el primer ministre Robert Fico ha utilitzat una violenta retòrica contra els immigrants, un partit d’extrema dreta amb vincles neonazis acaba d’obtenir 14 escons.

Els nous governants de Varsòvia, Praga, Bratislava i Budapest es neguen rotundament a acollir refugiats musulmans. No volen que s’alteri l’homogeneïtat ètnica, religiosa i cultural de les seves societats. Consideren que el multiculturalisme és un model fracassat.

Sentir aquesta mena de missatges de boca de Donald J. Trump o Marine Le Pen ja és prou dolent, però ¿i si vénen dels dirigents d’aquestes noves democràcies?

L’ús que fan aquests dirigents de la democràcia -forçant al màxim l’estat de dret des d’un govern elegit per les urnes- és també molt inquietant per a les democràcies més antigues de l’Europa Occidental. Un altre politòleg francès, Jacques Rupnik, txec de naixement, ha identificat dues tendències convergents.

“Assistim a una regressió democràtica i a unes tensions de caràcter identitari en matèria d’immigració, i tots dos fenòmens es reforcen mútuament”, em va dir. “El mateix autoritarisme conservador i nacionalista present en la política interior guia també la reacció davant de la crisi dels refugiats, força diferent de la reacció de la Comissió Europea i la majoria d’estats membres”.

Aquest no era el camí que havien de seguir aquests països, paradigma en altres èpoques de la transició postcomunista. Hongria, amb el seu anomenat socialisme gulasch, era el més moderat dels satèl·lits soviètics i va fer una transició pacífica a la democràcia. Polònia era més inestable, però després de fer de catalitzador de la caiguda del comunisme, va gestionar amb una disciplina impressionant la teràpia de xoc de la incorporació a una economia de mercat. I els txecs i eslovacs es comportarien -esperàvem- amb el progressisme propi dels hereus de Havel.

Però fins aleshores cap país comunista havia experimentat uns canvis tan radicals per incorporar-se a la democràcia i l’economia de mercat. Només Txecoslovàquia havia tingut un veritable estat democràtic entre les dues guerres mundials. El final de la Guerra Freda va desfermar l’eufòria dels europeus: tothom donava per fet que, quan s’establissin les institucions democràtiques, es convoquessin unes eleccions lliures i les economies capitalistes substituïssin les centralitzades, tot el problema estaria resolt

Entrar a l’OTAN i la Unió Europea era la cirereta del pastís. El 2008, amb l’arrogància pròpia dels defensors de la teoria de la fi de la història, un informe del Banc Mundial proclamava que havia acabat la transició. Missió complerta.

Salta a la vista, però, que la missió no s’havia complert. Les noves elits democràtiques van haver de fer un esforç tan gran per transformar l’economia que van prestar poca atenció al desenvolupament d’una nova cultura política. La cultura política d’hongaresos i polonesos sembla dividida entre el llegat del comunisme, els problemes per compartir el poder, les teories de la conspiració i un discurs excloent contra els adversaris.

Un altre factor -que es passa per alt- és que en aquests països la majoria de la gent encara és pobra. Tot i que des del 1992 l’economia no ha parat de créixer, el producte intern brut polonès és només el 68% de la mitjana per càpita de la Unió Europea.

El Grup de Visegrad va rebre amb satisfacció les subvencions de la Unió Europea, fonamentals per al seu desenvolupament. Però des de la vella Europa mai vam insistir prou que la diversitat i la cultura democràtica també formaven part del tracte; ens pensàvem que no feia falta.

¿L’ascens de les anomenades democràcies autoritàries amenaça la cohesió de la Unió Europea? Potser sí. Però els moviments populistes i euroescèptics estan lluny de ser un fenomen estrictament centreeuropeu; també avancen als països fundadors de la UE, com hem vist a Alemanya. Vint-i-cinc anys després de la cimera de Visegrad, Europa encara busca la unitat, però l’estat d’ànim ha canviat: hem passat de la solidaritat a la recriminació.

stats