17/04/2015

La cultura davant les eleccions

3 min

Quan s’apropen eleccions, els diferents àmbits de la vida econòmica i social es posen les piles i miren de proposar pactes i acords generals que comprometin les forces polítiques. Les eleccions són un gran mercat d’idees i és normal que tothom intenti col·locar les seves en bona posició, encara que sapiguem que tot plegat quedarà en poca cosa. La cultura no és una excepció: fins i tot diria que, ben al contrari, n’és la regla.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Pamplona els gestors culturals han fet un congrés i llancen una proposta de pacte nacional per la cultura, els del teatre busquen el millor moment (entre tanta cita electoral) per fer una cosa similar i en general des de tots els sectors culturals es carreguen les armes per mirar de donar un tret definitiu al problema de l’IVA. La cultura passa per moments d’extrema dificultat, circumstància que tampoc és del tot estranya si tenim en compte les profundes transformacions d’un sector que ha esdevingut punter en el terreny del trànsit digital i les transferències tecnològiques.

En el context d’aquest debat es troben a faltar, però, algunes precisions imprescindibles que ajudarien a aclarir els objectius finals de la major part de les reivindicacions culturals, que augmentarien les possibilitats de tancar acords i que, sens dubte, aportarien llum a discussions que tendeixen a l’endogàmia sectorial i pequen d’un excessiu bonisme social.

La primera té a veure amb l’objecte mateix de la discussió. No és la cultura el que ha de ser objecte d’un debat polític, sinó la política cultural. I no és ben bé el mateix. Quan un partit polític o un govern parlen massa de cultura insinuen inevitablement una voluntat de dirigisme que genera malfiança. La política cultural o la governança dels instruments i els recursos que l’Estat posa a disposició de la cultura, tal com senyalava Max Weber, és el que realment defineix la centralitat d’un servei públic, i el que ha de ser objecte de debat.

La cultura es construeix, afortunadament, en espais de privacitat individual o compartida, es produeix amb recursos públics o privats i es posa a disposició dels ciutadans en espais igualment privats o públics. En aquesta esquemàtica cadena de valor, l’única aportació valuosa de l’Estat són els recursos i la potencial virtuositat de la seva gestió.

Una segona precisió té components ontològics. Què legitima els gestors culturals per reivindicar una posició hegemònica en el terreny de l’administració dels recursos que l’Estat destina a la cultura? És una pregunta important, atès que la major part dels gestors culturals ho són per vocació i no pas per un coneixement precís de les tècniques jurídiques i econòmiques pròpies de l’administració pública.

La suma d’ambdues qüestions és realment preocupant: professionals benintencionats, sense coneixements concrets, habitualment refugiats en debats sobre la cultura carregats d’essencialisme ideològic i amb una limitada preocupació per construir una autèntica política cultural.

I la qüestió que ens ocupa, ara que estem davant d’un llarguíssim periple electoral, se situa justament a l’altra banda d’aquesta realitat. Apujar l’IVA de la cultura, rebaixar els pressupostos culturals i eliminar serveis públics podrien perfectament esdevenir elements d’una política cultural si per contra s’ampliessin les desgravacions fiscals, s’internalitzessin equipaments i s’afrontés una potent campanya per incrementar la demanda cultural. Seria, al meu parer, una política abocada al fracàs, però seria una política. Ara simplement no tenim res.

Cal refundar les polítiques culturals al conjunt de l’estat espanyol. Probablement amb més autonomia de cadascuna de les comunitats, però en qualsevol cas després de definir i acordar unes actuacions mínimes d’obligat compliment, de la mateixa manera que cal acordar, entre tots, els paràmetres de funcionament d’un mercat cultural obert que permeti la circulació àmplia dels continguts que es produeixen arreu. En aquest sentit, com més subsidiària sigui la gestió dels serveis públics de la cultura, millor; però el mercat cultural, per contra, demana una creixent liberalització.

Repensar la política cultural del nostre país és imprescindible si no volem ser un apunt comptable més de les polítiques de les multinacionals de la comunicació i l’entreteniment. Als anys 80 i 90 vam desplegar un ingent mapa d’equipaments i serveis. Ara cal posar en valor els continguts que produïm, la qual cosa implica una decidida aposta per la industrialització cultural i per les empreses capaces de consolidar una densitat cultural més alta a escala nacional i internacional.

stats