La crisi de la comunicació pública
El debat -sigui endurit o assossegat- que confronta opinions i permet mesurar en la seva justa mesura la vàlua real de les conviccions és un indicador de qualitat de tota societat democràtica i, per tant, promoure’l és un deure inexcusable dels mitjans públics de comunicació. Formalment aquesta realitat es compleix àmpliament, però si anem al detall aquesta afirmació esdevé discutible; i en aquest sentit, TV3, Catalunya Ràdio, TVE i en general totes les plataformes públiques de comunicació estan vivint actualment una crisi de credibilitat. La reestructuració general dels mitjans i la seva multiplicació digital han acabat amb l’època dels grans liderats d’audiència i ara els èxits es mesuren en xifres que rarament sobrepassen el 15% del share, la qual cosa, probablement, contribueix a incrementar la contundència dels missatges polítics de caràcter institucional. Malgrat tot, donem als mitjans de comunicació tradicionals (públics o privats) una importància més gran de la que realment tenen, cosa que no canviarà fins que disposem de mesuradors d’audiència de nova generació que permetin conèixer de manera més versemblant quin és l’impacte real de cada mitjà.
Amb audiències tan fragmentades estranya poc que els mitjans treballin aferrissadament per mantenir amb fidelitat clienteles de les quals es coneix perfectament la seva posició ideològica, i que evitin tractaments de la informació (i a vegades de l’entreteniment) més generals, que, probablement, els podrien fer perdre alguns punts en el mapa del rendiment comunicatiu. Guanyar nous públics podria perfectament amenaçar l’estabilitat dels que s’ha aconseguit mantenir amb anys de feina.
Els mitjans públics viuen amb aquesta por, circumstància relativament lògica quan estan en joc pressupostos i llocs de treball. Per canviar-ho, caldria fer una relectura global del paisatge comunicatiu, una redefinició dels sistemes d’anàlisi d’audiències i segurament una revisió completa del negoci de les agències de mitjans.
En aquest context no ens ha de sobtar la creixent importància dels nous mitjans digitals, majoritàriament organitzats amb estructures de baixa intensitat econòmica, molt permeables a una participació de qualitat que els mitjans tradicionals han exclòs o menysvalorat, i tremendament receptius a tots aquells aspectes de la societat que esdevenen un potencial focus d’opinió i reflexió compartida. No es tracta únicament d’una batalla entre formats tradicionals i internet, ni d’una competició entre institucions i societat civil. És una manifestació més de com s’està produint el debat sobre l’espai públic de la comunicació.
En alguns àmbits de l’activitat pública, i especialment en aquells que creen elements simbòlics d’enorme valor afegit, com el patrimoni, l’art o la creació cultural, la falta de debat és clamorosa, i l’aparició de propostes privades de participació i comunicació perfectament explicable. Que existeixin projectes com Ràdio La Llacuna, Revista Rambla, La Marea (a Madrid) o Nativa, o que sorgeixin iniciatives culturals com Hänsel* i Gretel*, no s’explica únicament per la ductilitat de la xarxa i la seva capacitat per multiplicar l’empoderament social, sinó per les dificultats dels mitjans públics per transformar-se en autèntiques plataformes obertes a tota mena de debat ciutadà.
Ben entrats al segle XXI, dissenyar i mantenir un espai de comunicació personal o col·lectiu de baix cost és una opció fàcil a l’abast de tothom. Una altra qüestió és viure’n, cosa que no preocupa a molts dels comunicadors en la mesura que el seu objectiu és clarament sociopolític. Es tracta d’un fenomen extraordinari i molt valuós que hauria de fer pensar els responsables públics sobre l’autèntic valor de la informació. Darrere d’un blog inquiet, d’una revista insurgent o d’una ràdio cultural a la frontera de la legalitat sovint hi ha una pinça institucional que no deixa respirar amb la tranquil·litat necessària una opinió rebel. Una altra cosa és el mitjà privat que mira legítimament l’oportunitat de negoci que sorgeix dins el molt ocupat mapa global de la comunicació.
Cap mitjà públic de comunicació ha explotat amb la intensitat que permeten les noves tecnologies el seu potencial de xarxa, bé sigui a la TDT o a internet, afavorint la creació a baix cost de noves plataformes de comunicació, prescripció i debat social, polític o cultural. Que això generi frustració en una part important de la societat no ens hauria d’estranyar, i que sorgeixin com bolets alternatives crítiques tampoc.
