‘El crac’: la traca final
L’últim capítol d’El crac va ser una apoteosi televisiva, a mig camí entre el deliri i la poca-soltada. A El gran comiat hi va haver, francament, més barra que enginy. El mèrit de l’episodi potser va ser el crescendo narratiu. Una mena de concatenació de diversos i possibles finals que anaven enganxant-se. S’anaven tancant trames per la patilla, fins i tot amb el que podríem considerar una certa fatxenderia creativa. Davant la difícil resolució de tots els conflictes acumulats (fins i tot els que ja no recordàvem), el pla va ser cremar totes les naus. La trama del càncer de la Sandra va fer una nosa terrible i va donar un aire tràgic a l’últim capítol que costava de gestionar tenint en compte el to habitual de la sèrie. I a sobre, la trampa final per resoldre la mala notícia és d’aquells girs de guió que et fan treure el mocador. Aquells atacs de dolor pel carrer, aquell cigarret al terrat... tot per anar enganyant l’espectador en comptes de guiar-lo amb enginy. A diferència de tots els altres episodis, en què la gràcia era que l’espectador podia anticipar-se a les farses de tots els personatges, en l’últim no: anàvem venuts.
Un final entre grotesc i galàctic, amb Joel Joan vestit d’astronauta i sent el catalitzador de totes les trames. Totes les fletxes l’assenyalaven a ell: és qui perdona el Julio i firma la pau, qui resol l’enigma dels pares de la Laura (que, d’altra banda, ens importava ben poc), qui fa la bona obra amb la Sandra i qui restableix l’ordre a la vida de la Carla. Un pringat, això sí, perquè aquesta mala sort és la via que El crac ha utilitzat per compensar l’egolatria del personatge del Joel Joan. Un protagonista que fa esforços titànics per ser un heroi de pega. I la Sandra s’ha convertit en la màrtir: ha passat de ser la més llesta a la més bleda.
Entre la pallassada i l’atzagaiada, vam tancar un capítol que ha reflectit el que ha sigut la sèrie: amb moments molt bons i d’altres fins i tot una mica lamentables. Un humor a vegades subtil, d’altres càustic i en algunes ocasions pel broc gros. I una subtil burla a l’espectador de teatre (¿i de tele?) que, al final, ho aplaudeix tot.
A El gran comiat hi va sortir de tot: la recerca del gran calamar, el tatuatge del cul, el somni de Hollywood i els pares de qui no havíem sentit parlar mai. Un festival de conceptes que servien per fer de l’espectador el que van voler. Segurament era l’única opció que quedava des del punt de vista del guió. Impossible trobar-hi un final coherent, sensat i òptim per a cadascun dels personatges. Perquè El crac és una sèrie en què hi ha molt de cretí, i als cretins val més no prendre-se’ls massa seriosament. I, amb la parafernàlia dels espeternecs finals, l’audiència no va tenir més remei que pujar al carro per mirar de gaudir-ne amb dues opcions possibles: riure o enfotre-se’n. Segurament, en la intranscendència d’ El crac hi ha la seva màxima virtut.
