Som una contorsió
EL PARTIT. Diu Miquel Iceta: “Si el PSC no cap dins del PSOE, com ha de cabre Catalunya dins d’Espanya!” I molts, en llegir-ho, vam pensar que l’Iceta finalment havia caigut del cavall, com abans ho havien fet tants antics companys seus. Efectivament, Miquel: aquest és el tema. Si fins i tot en José Zaragoza (per dir un nom) no és prou bo per a ells, ¿quina esperança li queda a aquesta somniada, tot just intuïda, nació de nacions? No és el primer cop que el PSC ens mostra el camí. Els socialistes sempre han presumit de ser el partit que més s’assembla al país. Pel seu origen híbrid, per la seva diversitat, i també per la seva relació ambigua amb el cosí espanyol, que consisteix en una mena de -com en direm?- federalisme subordinat, que si en època de vaques grasses funcionava, perquè el poder empara tota mena de ficcions, ara és una font de conflictes i greuges recíprocs. Ergo, si el PSC se’n va, o si el foten fora del socialisme espanyol, serà la prova del nou: haurà començat el compte enrere per a la independència. Això és el que es podria desprendre de l’afirmació de l’Iceta. Però no.
SEVILLA. Ho havíem entès malament. Perquè després de deixar anar la cèlebre frase, amb un teòric regust d’amenaça, Miquel Iceta ha tingut un gest volgudament simbòlic, que és agafar un avió per anar a Sevilla a veure Susana Díaz, fer-s’hi fotos i mostrar voluntat d’entesa. Susana Díaz, per si algú no se’n recorda, no és només la líder de la federació del PSOE amb més historial de corrupció, i principal exponent del guerrisme sense gràcia (“ Los votos de los andaluces no van a servir para pagar los privilegios de Ada Colau ”). També és l’executora de Pedro Sánchez i responsable de l’abstenció que va permetre la investidura de Mariano Rajoy. És la cara visible d’aquest PSOE que ha sancionat els díscols del PSC i amenaça d’expulsar-los dels òrgans federals del partit. Per tant, Iceta ha anat a Sevilla a fer bona cara després del càstig, per evitar un càstig pitjor; a mostrar davant de qui correspongui que es pot donar per trencada la seva aliança amb Pedro Sánchez. Aquell Sánchez que Iceta esperonava entre xiscles a la Festa de la Rosa. El que acaba de descobrir, a bones hores, que Catalunya és una nació i se l’ha de reconèixer com a tal.
CABUDA. La frase era: “Si el PSC no cap dins del PSOE, com ha de cabre Catalunya dins d’Espanya?” El que Miquel Iceta volia dir realment és que, si el seu partit se l’ha embeinat amb aquesta alegria, els altres també ho hauríem de poder fer. El PSC està disposat al càstig pel seu vot díscol; està disposat al que calgui, per cabre dins del projecte del PSOE. Històricament, sempre s’ha tractat d’això: de ca bre-hi. A Espanya no s’hi està, ni s’hi viu: s’hi cap, o no s’hi cap. I al PSC díscol, com a la Catalunya díscola, li toca contorsionar-se, ajupir-se, rebregar-se i posar-se cap per avall, si cal, per fer-se espai dins d’una cambra blindada de parets inamovibles.
Això, esclar, suposant que el PSC continuï sent el mirall del país.
