El 'charme' no tan discret d'un dictador

En política l'equanimitat és un bé escàs. De vegades per caràcter i d'altres per la pròpia situació dins l'arc que va de la marginalitat al privilegi, sentim una repugnància invencible per certes persones. Si escrutem aquest sentiment veurem que sovint el que ens ofèn no són tant les persones mateix com el que representen. L'antipatia invencible que sentim pels polítics d'un color determinat no és tan espontània com ens agrada creure quan pretenem justificar-la amb judicis ad hominem . En realitat és el color ideològic i no els trets personals de l'enemic el que ens motiva a envestir-lo. M'hi ha fet pensar l'exagerada discrepància en la valoració pòstuma d'Hugo Chávez arran del seu traspàs. Un nou Bolívar pels uns, un exemplar més del proverbial Tirano Banderas pels altres, el mínim que es pot dir és que no ha deixat ningú indiferent. Pocs fora de l'Amèrica Llatina han recordat que la popularitat de Chávez, orquestrada o no, tenia un fonament en la seva política de protegir la població dels ranchos , les barraques que la pobresa, majoritàriament indígena i negra, havia aixecat a l'extraradi de Caracas. D'altres, indiferents a les polítiques socials, han posat l'accent en el "populisme" i el control dels mitjans, menys subtil que en altres estats capaços d'obviar el personalisme del poder. Chávez certament no tenia res de subtil, però tampoc no ho són gaire els qui el desen al calaix dels genocides. És evident que no ha estat o no ha pogut ser un polític liberal, però la seva notorietat no prové d'una política especialment repressiva sinó del fet d'haver-se enfrontat als poderosos càrtels del petroli. La seva carrera internacional comença el 2001 fent votar al Congrés una llei d'hidrocarburs que deixava a les grans companyies petroleres solament el 70 per cent dels beneficis. Aquesta "coacció" a la llibertat del mercat li va valer aleshores que el reverend Pat Robertson proposés seriosament el seu assassinat per la CIA.

Sobre aquests atemptats a la sobirania i la legalitat d'un país que gosa revisar els tractes dictats pels oligopolis, els intel·lectuals de dretes en general hi tenen poc a dir. No hi fa res que un president elegit a les urnes sigui segrestat a punta de pistola i tancat dins una presó en una illa del Carib. Se'l substitueix pel president de la Cambra de Comerç, amic comprovat de les empreses petroleres, i el beneeix l'ambaixador dels Estats Units, i si tot va bé l'arruga resultant d'aquesta rebregada a la democràcia desapareix o es dissimula amb un cop de planxa ideològic. Per exemple, carregant les tintes sobre els drets trepitjats (de l'elit) i la coartada llibertat (de les petroleres). Al cap i a la fi, ja ho va dir el portaveu de la Casa Blanca de Bush: "La legitimitat no la confereix únicament la majoria dels electors". Llàstima que de vegades els electors no escoltin. En aquest cas es van enfadar tant que van forçar la reposició de Chávez quaranta-vuit hores després del seu segrest.

Pels uns Chávez hauria encetat un gulag; pels altres, el 14% addicional embargat als beneficis de les petroleres era una revolució a favor dels indígenes i els descendents dels esclaus. No crec que la veritat estigui a mig camí entre les alternatives, però tampoc m'atreviria a situar-la en cap indret interpretatiu concret. Potser ens hauríem de conformar a retenir els fets incontrovertibles i oblidar el tarannà de l'interessat mentre esperem el judici de la història. Un judici que no serà mai una afirmació metahistòrica definitiva sinó un provisional i precari equilibri de les forces en evolució.

Ara mateix, amb més reserves de petroli que l'Aràbia Saudita, Veneçuela és un cas pilot sobre el futur del capitalisme. ¿Són compatibles el petroli i la democràcia? ¿Un polític pot regular-ne el flux i redistribuir els beneficis sense ser immediatament demonitzat? I qui ho faci, es digui Hussein o Chávez, ¿pot esperar que se'l jutgi amb equanimitat, debatent les seves idees en el pla de les idees i valorant-ne els fets a partir dels fets? Pertany a la naturalesa del poder matar en flor tota esperança de capgirament. La veritat? Què és la veritat? Pilat, romà culte, ja coneixia la fugida dels significants. No calia ni tan sols emmordassar-la. Per sembrar el dubte n'hi ha prou a crear veritats paral·leles.

Més a prop de nosaltres, el que la gent recordarà és l'escena en què el rei Joan Carles imposa silenci a Chávez des d'una pretesa arbitració monàrquica de la hispanitat. El " ¿Por qué no te callas? " reial -fulminantment popular a Espanya- era una caricatura del rigor amb què els mitjans al servei del poder, aquí i en altres indrets, silencien el que té d'històric la figura de Chávez, que, al marge de l'adoració fanàtica i la invectiva vehement, sobreviurà a la seva pròpia megalomania.