10/02/2017

‘La càrrega’

3 min
‘La càrrega’

Dissabte vinent, a Olot, al Museu Comarcal de la Garrotxa, davant del quadre La càrrega, he de fer una xerrada que ajudi a mirar-lo i a entendre’l. Són les escorrialles de l’Any Ramon Casas, el 2016, la celebració del qual acabarem així. Es tracta d’un quadre magnífic, de grans dimensions, que ve a ser una mica com el Guernica d’aquell museu, i no pas solament per les seves mides, gairebé cinc metres per tres, sinó també una mica pel seu argument. Una càrrega de la Guàrdia Civil contra una manifestació obrera a Barcelona. És a dir, la violència contra allò que abans en dèiem el poble i ara en diem la societat civil. A començaments del segle passat, a Barcelona, van ser cavalls i sabres. A la Guerra Civil, van ser bombes contra una població indefensa. Avui la violència repressiva s’exerceix amb la judicialització de la política i una forta càrrega mediàtica.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ramon Casas va pintar el seu quadre el 1899. No se sap de quina manifestació es tractava, si és que el pintor va voler deixar testimoni d’una manifestació concreta. Jo crec que no. Casas va voler, em sembla, deixar constància de com l’Estat reprimia qualsevol intent de canviar les coses, i ho reprimia amb violència. A Barcelona, la càrrega era contra la classe obrera; a Vic, en una segona versió del quadre pintada deu anys més tard, la càrrega era contra una manifestació de pagesos. Al quadre que es conserva a Olot es veu clarament que no es tracta pas de deixar constància de cap fet concret. Només es tracta de la violència. L’escenari del quadre és Barcelona, però una Barcelona impossible. Al fons s’hi distingeixen amb claredat la mola de Santa Maria del Mar, de costat, i les tres xemeneies del Paral·lel, situades en un impossible mateix horitzó. Són solament referències barcelonines, però no és un retrat real de la ciutat. I la gran esplanada on té lloc la manifestació no existeix. Vull dir que a Barcelona no hi havia cap gran esplanada que tingués, al fons, Santa Maria del Mar. Es tracta, doncs, d’un escenari fictici, imaginat.

Casas compon el quadre amb grans horitzontals. El cel, ennuvolat, rogenc, dramàtic, que jo veig simbòlic de la violència i la sang. A sota, una altra horitzontal, la ciutat, que és imaginària: a l’esquerra, dues torres que podrien ser les de la catedral; al mig, la gran massa de Santa Maria del Mar, i a la dreta, les tres xemeneies i altres edificis sense significar, habitatges o fàbriques. Jo hi veig, a l’esquerra, la presència del poder, el de l’Església i el civil i militar que giravoltaven llavors al seu voltant (recordem que, quan Casas pinta La càrrega, mossèn Cinto encara pateix la violència de l’Església i el poder que han carregat en contra seva), i a la dreta, les fàbriques i els habitatges insalubres, on els obrers són explotats i estan condemnats a viure. No sé si Casas tenia tot això present, però és igual. Nosaltres ho podem llegir en el seu quadre. L’altra gran horitzontal que compon el quadre és la de l’esplanada on té lloc la violència. En aquesta hi ha la multitud que es manifesta arraconada a l’esquerra i al fons de l’esplanada, deixant un gran buit, un enorme buit, que és segurament una de les troballes plàstiques del quadre. A la dreta, un primer pla d’un manifestant que ha caigut a terra i un guàrdia civil amenaçador dalt d’un cavall aturat, amb el sabre alçat, a punt de carregar.

Aquest gran buit de l’esplanada, de fet, Casas ja l’havia usat en els seus quadres taurins. L’arena buida, el públic, arraconat a les grades, i el cavall del picador a punt de carregar contra el toro. Allò que Casas havia practicat en els quadres taurins, ara ho fa servir amb un altre objectiu. Jo sempre he vist una relació entre La càrrega i els quadres de toros del pintor. Potser a Casas això no se li havia acudit. Potser només són coses meves.

Pel febrer de 1902 va haver-hi a Barcelona una vaga general que va tenir transcendència internacional. Casas, que volia presentar el quadre al salon de París, va signar-lo com a fet el 1903, i així va poder-lo titular Barcelona 1902. El quadre va tenir molt d’èxit i Casas va rebre el títol d’ associé. L’any següent el va exposar a Madrid, on va obtenir una Medalla de primera clase, en contra de l’opinió de molts crítics. L’Estat el va comprar per al Museo de Arte Moderno. Però el quadre feia nosa, pel tema, evidentment, i Miquel Blay, l’escultor, que era d’Olot i tenia fama a Madrid, abans que no el releguessin a les tenebres d’un magatzem va aconseguir que fos lliurat en dipòsit al Museu d’Olot.

stats