La brigada del Vizio (i l’assetjament anunciatiu)

Un dels principals fabricants de televisions connectades ha acceptat pagar 2,2 milions de dòlars per estalviar-se anar a judici: l’acusaven d’haver venut dades de milions d’aparells sense el consentiment -ni el coneixement- dels seus propietaris. Una de les coses que feien era mesurar l’efectivitat d’un anunci, ja que podien detectar si, després d’haver vist un espot de menjar a domicili, l’usuari encarregava una ordre a través del laptop connectat a la mateixa wifi que el televisor. O bé podien enviar anuncis a l’ smartphone de qui havien espiat que tinguessin a veure amb els seus gustos televisius.

Tot i que (teòricament) l’empresa no podia identificar la persona, sí que -practicant els creuaments de dades oportuns- podia determinar-ne el sexe, l’edat, els ingressos, l’estat civil, el nombre de persones que vivien en aquella casa, l’educació, si estaven de lloguer o eren propietaris i el valor de la casa. Francament sinistre. Una eina així pot saber si, encara que et declaris fan dels documentals d’animals de La 2, en realitat mires les gracietes masclistes de Pablo Motos, la morralla guionitzada del Sálvame o -més recomanable, però també menys confessable en públic- l’última pel·lícula d’Amarna Miller. En aquest sentit, que el fabricant de televisions americà a qui han picat la cresta es digui Vizio resulta una deliciosa ironia.

Bromes a banda, la idea que algú sàpiga què mirem a la televisió és inquietant: l’escarxofament al sofà per mirar la caixa tonta és un vici que, en els últims seixanta anys, ha format part de l’esfera privada. Forma part de la intimitat de cadascú. I, qui més qui menys, tots els espectadors tenim el que els anglesos anomenen guilty pleasures, o plaers culpables: coses que mirem perquè no n’hem de retre comptes a ningú.

I això que jo estic a favor dels anuncis personalitzats: m’estimo més rebre publicitat de concerts de Nick Cave & The Bad Seeds que, posem per cas, de Bertín Osborne al Liceu. Però vull saber exactament quines dades tenen i per a què les fan servir.

I, sobretot, vull que s’aturi el ciberassetjament anunciatiu a què ens sotmeten últimament. Ja ho saben: un dia mires quant valen uns auriculars a Amazon i, sis mesos després d’haver-los comprat en una altra botiga, encara et plantifiquen l’anunci d’aquells auriculars concrets a cada pàgina web que visites tu i cinc generacions teves posteriors. El perill que això ara s’encomani a la televisió és evident. Aviat veurem escenes de gent agafant els seus televisors per les solapes, cridant desesperats: “Prou d’anuncis de vols a Reykjavík! Que ja hi vaig anar a l’estiu!”