Una ànima voladora

Sí, nena, sí, és molt fort -fortíssim, una desgràcia- i tots estem molt espantats. Qui ens ho havia de dir? Quina mala sort que ha tingut el pobre Stevie. L’hauries de veure allà estirat al llit enorme de l’habitació de l’hospital, amb aquella carona, i els ulls de febre que fa: tota l’estona se’ns destapa i li hem d’anar recol·locant el llençol -em sembla que les enfermeres comencen a estar fartes d’ell-. M’agafa un no sé què aquí al mig del pit i em venen unes ganes de plorar immenses (...) Ai, espera un moment, que agafo un mocador. No pengis, eh, sisplau? Pili, em sents? (...) Pensava que s’havia tallat. Hi sentit un bip o alguna cosa. Calla, que m’estic quedant sense monedes. Un moment, vale?, que busco les monedes i el mocador al bolso (...) Ja torno a ser aquí. No hi trigat tant, escolta (...) OK, ho admeto, hi aprofitat per encendre’m un cigarro. Mira, ho estic passant fatal i fumar una mica no m’anirà malament (...) Sí, sé que m’estic omplint els pulmons de fum i de quitrà i de no sé quines altres porqueries. No ets l’única que m’ho diu. El papa m’ho repeteix casi cada nit quan anem a dormir, a vegades em pregunta si no m’he rentat les dents, perquè diu que encara fai olor a tabac. És un exagerat, però bueno, té aquesta fixació, i avui ja m’ha advertit que quan l’Stephen torni a casa tindré totalment prohibit fumar-hi. Si vui que es recuperi hi de fer bondat, diu. Fins i tot m’ha donat un paper d’una clínica on em poden ajudar a “superar l’addicció”. Abans li semblava sexi. Però, bueno, el teu Óscar encara fuma, no? (...) Espero que no li diguis tonteries d’aquestes. Encara som joves per deixar de fumar (...) Mira, acabo de fer una calada fondíssima i el cigarro m’ha omplert de l’energia que necessitava per explicar-te una cosa que només l’Stevie i jo sabem. El nostre secret (...) No, ara mateix no hi ha ningú fent cua a la cabina de telèfon. Tinc les portes obertes i escupo el fum a fora. Escolta, no cal que em controlis tant, entesos? Realment l’únic que t’importa és que (...) Un incendi? Per l’amor de Déu, encara ets més exagerada que el papa (...) Vale, sé que no t’agrada que li digui papa al Josep Maria, bueno, és el meu marit i bla, bla, bla. Hosti tu, potser jo estic susceptible, però tu... tu m’ho estàs posant molt difícil (...) Molt bé, ara vols jugar a no dir res més, vols que em mengi tot aquest silenci amb patates? Pues ho aprofitaré. Ja fa dies que l’Stevie prepara un telenotícies per un crèdit variable d’introducció al periodisme. A ell li toca ser un dels presentadors del programa, i es passa hores davant del mirall assajant amb camisa i corbata, ha après a fer-se uns nusos que són millors que els del pap... que els del Josep Maria, però ell no ho sap perquè sempre assaja abans que hagi tornat de la feina (...) Ah, has tornat! Per què hi barreges l’Edward, ara? (...) Mira, a l’Edward tot aquest numeret de la corbata no li fa ni fred ni calor: està en una fase que costa molt allunyar-lo de la Game Boy, sats? (...) Però no ens desviem del tema. Com que el grup que prepara el telenotícies són poquets cadascun dels nanos ha d’interpretar una de les notícies, i a l’Stephen li ha tocat la part cultural (...) La veritat és que va tenir una idea brillant. Estàs al corrent que a l’Stevie li encanta Alejandro Sanz, no? Bueno, es veu que fa uns dies es van posar a la venda les entrades per un concert que farà aquest istiu, em sembla que al Palau Sant Jordi. A l’Stephen se li va acudir que una de les notícies podia ser explicar que l’Ale vindrà a presentar El alma al aire. Fins aquí tot perfecte. Ja saps que el meu fill és molt aplicat i que va donant voltes a les coses fins que troba la seva manera de fer-les (...) L’Stevie volia aconseguir imatges per la notícia i es va proposar transformar-se en Alejandro Sanz i que algú el gravés cantant la cançoneta. Quan m’ho va explicar no em va semblar tan mala idea i li vai dir que sí, que jo el gravaria fent veure que cantava l’estribillo. Vem anar fins a les fonts de Montjuïc perquè de fons tinguéssim els palaus i la natura. Bueno. El cas és que un cop vem ser allà l’Stevie es va anar animant i va acabar entrant a la font perquè el gravés llançant aigua cap al cel mentre cridava: “ ¡Le he robado el alma al aire, para dártela en este suspiro! ” No en va tenir prou amb mullar-se les cames. Es va treure el jersei i es va obrir una mica la camisa blanca, perquè realment semblés que la seva ànima estava a punt d’arrencar a volar (...) Sí, Pili, ja sé que és una temeritat i que aquesta pulmonia l’ha agafat per culpa meva, però estava quedant tot molt bé. El pitjor és que el sacrifici no ha servit per res, perquè l’Stephen m’ha demanat que esborri el que havíem gravat (...) Si l’haguessis vist allà a la font, tan il·lusionat, tampoc li haguessis dit que no. Era com una estrella, t’ho juro, i transmetia una claror que ho il·luminava tot amb tanta força que vem oblidar que érem al mes de febrer, que estàvem a set graus i que feia un ventet traïdor de l’hòstia.