Una estàtua de carn i ossos
Franco decapitat, vexat i caigut serà una de les imatges que apareixeran a tots els resums de l’any 2016. També a les cròniques de quaranta anys de Transició. I per què, si era només una estàtua? Doncs precisament per això, perquè no hi ha res més real que una estàtua.
Passarà el temps i de la polèmica efervescent d’aquests dies en quedarà un gran acte públic d’humiliació a Franco, impulsat i patrocinat per l’Ajuntament de Barcelona. El govern municipal va iniciar l’ofensa instal·lant al carrer la figura d’un dictador decapitat i, a partir d’aquí, van ser els ciutadans els que van completar l’escarni. Un dia, amb un cap de porc; l’altre, amb Franco i una nina inflable cavalcant plegats; l’endemà li van pintar la bandera gai al llom del cavall i van entaforar una porta verda al tronc del personatge i, finalment, al quart dia, fou enderrocat i retirat de l’espai públic amb un camió de Barcelona Neta. Fi (sublim) de la metàfora.
Els dictadors pugen al poder i s’afanyen a fer-se construir estàtues, com més grans millor. Són conscients del poder simbòlic que té veure’s enfilats a dalt d’un pedestal o muntant un cavall majestuosament. Fins que una matinada passa el camió de gestió de residus, recull les deixalles i aleshores el simbolisme és tot un altre. Mai s’havia tombat cap estàtua de Franco. Hem passat uns dies entretinguts i hem deixat, per al futur, una imatge d’una força política extraordinària. Què més volem? Tothom hi ha sortit guanyant: els que dijous a la nit es fotien un tip de riure perquè es pensaven que amb Franco també havia caigut Colau, i el govern municipal, perquè els ciutadans li han resolt per la via ràpida un error de càlcul important. ¿De debò es pensaven que una estàtua escapçada d’un personatge encara tan present a la vida pública, encara tan recent, podria aguantar dos mesos immaculada al carrer? O és que buscaven precisament això?
Podem insistir en el ridícul i burxar en les picabaralles polítiques, però estic d’acord amb Salvador Cardús quan diu que tot plegat ha tingut una dimensió alliberadora, que convindria no menystenir. A la vida, argumenta Xavier Rubert de Ventós, tot és qüestió de distància. Si això ho haguéssim vist d’un altre país nord enllà, hauríem admirat la valentia d’aquella gent i hauríem lamentat que aquí, on gràcies a Déu tot ho fem malament, no ens atrevim a decapitar Franco i exposar-lo en una plaça pública. Aquí no s’ha profanat el Born. El que s’ha profanat és Franco.
P.D. Qui són els nois que van tombar l’estàtua? Qui el va decapitar quan era als magatzems municipals de Via Favència? On és ara el cap? Per què un manlleuenc republicà com Viladomat és l’autor de l’estàtua? ¿Ja hi ha algú treballant en un documental per reconstruir tota la història?
