25/05/2017

Els mètodes de Belo Horizonte

3 min

Recordo que quan residia a Rio de Janeiro vaig conversar amb un xofer que era nascut a Sabadell. Havia emigrat a Rio als anys vuitanta -ja era un carioca-. Em va explicar que la vida a Rio era regalada -no en el sentit del preu de les coses, que és elevat-. La puntualitat gairebé inexistent, les formes relaxades, l’abillament informal i les relacions verbals (diguem-ne xerrameca) constitueixen l’eix de la vida social... “Vaig tornar a Sabadell ja fa anys i em vaig adonar que ara ja no hi podria sobreviure, allà. La gent treballa massa i van massa de cara a la feina”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un dia vaig visitar Belo Horizonte (la capital de l’estat de Minas Gerais). La diferència amb Rio és abismal. La ciutat no té cap atractiu per al turista, però em va semblar endreçada. El transport, el trànsit, les voravies, la manera d’anar vestits, etc. El gerent de l’hotel on m’hostatjava m’explicava que la base de l’economia local és la indústria. La pesant, la tecnològica, la minera, l’agrícola i la de transformació constitueixen la base amb la qual els habitants de Belo Horizonte es guanyen la vida. “A Rio el pengim-penjam és total i no respecten cap regla”, em deia aquell bon home.

Sempre he pensat que hi ha una gran diferència entre l’estil de vida que podríem denominar “de platja i xancleta” i el que es practica en un entorn industrial o productiu. La informalitat del primer és notòria. Així l’hi vaig manifestar a un conegut economista en un dinar. Em va dir que no s’havia plantejat mai aquesta dicotomia però que, posats a pensar-hi, li semblava evident. No dic que una opció sigui moralment superior a l’altra. Però posats a buscar-hi una certa eficiència i una forma apropiada en la distribució dels beneficis econòmics i socials de la totalitat de la riquesa generada, aquest columnista es decanta per l’opció industrial.

He de suposar que hi ha factors perfectament objectius i quantificables que fan que l’opció industrialista comporti, per a mi, beneficis palpables: estabilitat en el lloc de treball, no estacionalitat, aplicació de mètodes i procediments per ser més productiu i eficient... Una sèrie de realitats que es traslladen, vulguem o no, als comportaments socials, familiars, educatius. És fantàstic comprovar que ciutats tan pròximes a Barcelona no s’han contaminat del tot. Ciutats de tradició industrial i productiva, com ara Sabadell, Terrassa, Granollers, mantenen unes rutines molt diferents de les que ara senyoregen per la capital. Es dina més d’hora, els negocis tenen horaris diferents... El comportament de la gent es projecta, encara, a partir d’unes bases productives. Observar, d’avui estant, com els prohoms de Sabadell van ser capaços de crear una caixa d’estalvis per finançar-se localment (el Mont de Pietat de Barcelona no volia instal·lar oficina a Sabadell), o com els industrials -amos i empleats- de Terrassa van crear una escola politècnica, diu molt de l’esperit a què faig referència.

L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) ha publicat les dades relatives a la renda dels catalans per municipis. N’ha agafat 216. Si els classifiquem segons la seva renda, tenim al capdamunt Sant Cugat del Vallès, amb 21.300 euros per habitant, i Alcanar a l’última posició, la 216, amb 9.700 euros. Barcelona és a la posició 7, amb 19.600. Doncs bé, observin les següents poblacions i la seva posició a la llista, entre parèntesis: Castelló d’Empúries (213), Lloret de Mar (212), l’Ametlla de Mar (211), Roses (209), Amposta (208), l’Escala (203), Salou (202), Tossa de Mar (201), Palafrugell (200), la Bisbal d’Empordà (196), Castell-Platja d’Aro (195), Sant Feliu de Guíxols (175), Blanes (168)... M’aturo perquè la relació és llarga. ¿Que a la llista completa també hi ha municipis no turístics que queden en mal lloc? Sí. Però el que intento dir és que amb el rebombori que genera el turisme, i la seva aparent aportació a la riquesa nacional, les poblacions que he esmentat no haurien d’ocupar posicions tan baixes. No troben? De les 34 poblacions clarament turístiques que he identificat a tota la llista, 29 estan posicionades al quart inferior (sota la posició 162, és a dir, per sota dels 13.800 euros).

Continuo tenint molts dubtes sobre el sector turístic com a generador de riquesa -sobretot de riquesa ben repartida-. Però també com a creador d’hàbits i mètodes que acabin repercutint saludablement sobre la població. ¿Que el turisme és una cirereta a la qual cap país renuncia? Segur. Però com a afegitó. Com una cloenda que acaba d’arrodonir. Donar massa pes al turisme a l’hora de repartir el tortell del PIB equival, al meu entendre, a fixar les postres com a règim alimentari bàsic d’una dieta principal. El desequilibri és total.

stats