16/03/2017

Cas Palau i massa crítica

3 min

Tot parlant amb uns amics russos, la conversa deriva cap a l’antiga URSS i el cost de voler ser una potència mundial. I els explico la meva teoria de la massa crítica. Tothom accepta que Rússia és un gran país. Però per ser determinant fa falta allò que podríem denominar “massa crítica”. Rússia té uns 145 milions d’habitants -per cert, en superfície equival a 537 vegades Catalunya-. Encara que els russos disposessin d’una renda per càpita similar a la dels Estats Units, i que contribuïssin amb impostos en proporció, el seu exèrcit seria la meitat del dels americans -perquè ells són 320 milions-. Vull dir amb això que determinades aspiracions només són viables gràcies a l’empobriment de la població. L’antiga URSS va plegar perquè era insostenible en molts sentits. També l’econòmic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El cas Palau em genera una inquietud i una reflexió. La inquietud me la provoca el fet que l’opinió pública accepti com a certes les afirmacions de persones que durant anys han estafat i mentit. Fins fa uns dies el senyor Millet era un estafador que -com deia Ventura Gassol respecte a Tarradellas- mentia tant que es posava vermell quan deia la veritat. Ara, quan Millet acusa algú amb qui l’opinió pública pot fer sang, resulta que gairebé tothom se’l creu i els invectivats han de demostrar la innocència. Ja es veu que el populisme no és exclusiu de l’extrema dreta.

I si, per atzar -perquè també hi ha lectors malpensats-, algú creu que defenso el finançament irregular de CDC, va equivocat. CDC es va finançar, en un moment o un altre, irregularment. I UDC. I el PSC-PSOE. I el PP a Catalunya. Segur. Tots ells. I no només perquè alguns, molts, tinguem coneixement concret de casos, sinó perquè, donada la legislació espanyola, és el que toca per simple probabilitat. Com també és lògic que estiguin nets els partits que no van acariciar poder per períodes llargs de temps. Les coses esdevenen lògicament probables depenent de la referència de magnitud que agafem. Un incendi forestal en una finca és una tragèdia. Un incendi forestal en un país és un fet normal i esperat.

Però l’error específic de CDC va ser que, durant uns anys determinats, va voler jugar en una lliga, l’espanyola, sense tenir en compte ni la seva massa crítica ni la del país. De fet, ha estat l’error de tots. Catalunya no dona per a tant. Els grans partits i sindicats espanyols s’han finançat il·legalment -potser continuen fent-ho, no ho sé-, però sempre gaudint de porcions més sucoses. No és el mateix adjudicar un tram de construcció de TGV que la carretera variant de qualsevol poble català o la construcció d’un pavelló d’esports. El primer dona per a diverses campanyes electorals. Els altres amb prou feines paguen els anuncis de la tele. El finançament irregular que han practicat els d’aquí -CDC, UDC, PSC, PP de Catalunya, etc.- era un joc de nenes. Amb la característica que uns -el PSC-PSOE i el PP a Catalunya-, arribat el cas, podien dir: “Si crido el meu germà gran et fa la cara nova!”

Al seu torn, els partits espanyols formen part de multinacionals polítiques que també els abriguen. ¿Algú es pensa que els membres de la Internacional Socialista actuen com els voluntaris del Dia Contra el Càncer? ¿Algú creu de veritat que les simpaties que demostrava el senyor Willy Brandt respecte al PSOE i Felipe González es van limitar a les paraules? Als que no poden viure sense el símil futbolístic els ho diré d’un altra manera: al Campionat del Món de futbol hi va la selecció espanyola, no pas la catalana. A nosaltres no ens obren ni la porta. I si fallem un gol -quan juguem a casa sense emprenyar a ningú- a sobre en fan befa.

Tots ens hem equivocat de lliga durant anys. Perquè el disseny del camp i les regles els posava un dels equips. I ho feia a la seva mida. I si el volies acorralar, et deia que ho portessis a votació. Una votació sense, ai las, massa crítica suficient que ens afavorís. Gaudíem de llocs al Tribunal Constitucional perquè érem a la banqueta i jugàvem a xutar contra la paret, sense fer nosa. Teníem diputats a Madrid perquè de cada duro que ens pensàvem que trèiem ells se’n quedaven quatre pessetes. Tot consistia a fer veure que jugàvem de veritat, però, de fet, el muntatge era de fireta. I nosaltres sense adonar-nos que, per voler jugar en aquella lliga i seguir les seves regles, assumíem grans riscos. Aquest va ser l’error de CDC. I el de tot el país. Ha estat una insensatesa no adonar-nos que no teníem prou massa crítica per jugar en una lliga en què els amables i amicals contrincants podien esdevenir enemics. Ara ho paguem. I és que, depenent dels temes, la massa crítica és determinant. I d’això no se n’escapa ni Rússia.

stats