01/02/2017

La complicitat abominable

4 min
La complicitat abominable

És fàcil imaginar-ho: un parell de passatgers en un vagó de tren. Acaben d’arribar i s’hi han instal·lat còmodament. Ocupen tot l’espai i deixen les seves coses pels seients buits. Encara que no es coneixen, se saluden i enceten una conversa irrellevant. Poc després, n’hi entren dos més. Els que hi eren els miren amb recel i, a desgrat, comencen a recollir les seves coses, alliberen l’espai perquè els nous s’hi puguin asseure. Els primers mostren entre si una complicitat difusa. Es comporten com un grup davant els nouvinguts, als quals miren amb recel. La seva reacció és instintiva, gairebé reflexa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És una situació banal. Però bé pot considerar-se com una faula moral. La va explicar Hans Magnus Enzensberger en el seu llibre Die Grosse Wanderung (La gran migración, Anagrama), i és difícil no reconèixer aquestes reaccions. En realitat, formen part de totes les cultures des dels orígens: l’al·lèrgia contra els que arriben de fora o contra els que són vistos com a diferents. Els grecs antics consideraven “bàrbars” els habitants de l’Àsia Menor, i sembla que la paraula originalment era una onomatopeia per descriure una llengua que no comprenien, reduïda a un so sense sentit, un blablablà. “Bàrbars -deia Estrabó- són tots aquells de pronúncia pesada i pastosa”, és a dir: els que no parlen com nosaltres. La diferència estigmatitzada, sigui de llengua, de color de pell o d’hàbits culturals.

Tanmateix, no hi ha res, en el món de la cultura, que sigui inevitable. Les crueltats de la història i l’aspiració a una societat civilitzada ens obliguen a revertir aquell impuls primari, fàcil de reconèixer no només en l’origen de moltes cultures (Claude Lévi-Strauss en va fer una cartografia inapel·lable) sinó també en el món actual i, malauradament, també al nostre país. Amb poques hores de diferència, hem tingut notícia de dos esdeveniments profundament inquietants. Quan viatjava amb els Ferrocarrils de la Generalitat, Tehja Genard, una noia de 20 anys, barcelonina nascuda a l’Índia, va ser insultada, amb paraules que esfereeix de llegir, per uns nois d’11 i 12 anys, alumnes del col·legi Viaró, de l’Opus Dei. I Fàtima Taleb, regidora de Badalona, ha denunciat que ha estat víctima en els darrers dies de dos atacs racistes i xenòfobs, sembla que per algun detall de la seva vestimenta, i no són els primers. Preguntada per aquests atacs, va reconèixer que a Badalona és habitual que en siguin objecte els membres de la comunitat musulmana i romaní.

La gravetat d’aquests casos no pot ser tractada amb contemplacions. Són actituds intolerables que han de ser denunciades i perseguides. El Codi Penal tipifica clarament el delicte d’incitació a l’odi i a la violència, i no sembla que l’administració de justícia persegueixi aquests casos amb la contundència que seria exigible en una societat sana. Són centenars els casos semblants que es denuncien cada any a Catalunya, i tothom té la convicció que se’n produeixen molts més que els que es coneixen. Més enllà de les estadístiques, cada cas, per si sol, esdevé injustificable i intolerable. Això no pot passar, enlloc, amb ningú, sigui on sigui. I no només han de provocar rebuig incondicional i tolerància zero, sinó que s’ha de fer tot el possible perquè no es produeixin. I, si es produeixen, s’han de denunciar i perseguir. Cap justificació és possible davant d’aquestes actituds que fomenten l’odi i que converteixen una societat que les tolera en malalta i indigna.

Però els dos episodis que hem recordat no es limiten al que n’hem explicat. Davant de la denúncia de Taleb, Xavier García Albiol s’ha passejat pels mitjans públics d’aquest país escopint barbaritats com que la regidora “busca fer pena pel fet de ser musulmana”, tal com li va dir a Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio. I Genard va explicar que ningú al vagó va reaccionar davant dels insults. Si es poden produir de manera impune actituds explícitament xenòfobes i racistes com les que aquests dies hem conegut, és precisament perquè hi ha gent com García Albiol que les justifica i defensa, acusant incomprensiblement la víctima de qualsevol cosa abans que sumar-se a la condemna dels seus conciutadans, i perquè hi ha gent, com els viatgers del vagó dels Ferrocarrils, que va escoltar en silenci, sense dir res ni esmenar ni contradir els cadells racistes, deixant sola la víctima dels insults davant d’una manifestació intolerable d’odi.

És molt greu que en un transport públic del nostre país s’insulti una noia, pel color de la seva pell, dient-li que és “fastigosa”, “de classe molt inferior a la nostra” o “puta negra”, però encara és més greu que hi hagi gent que ho senti i que no digui res. És molt greu que algú pugui insultar una dona al carrer, i escopir-li, només perquè porta hijab, però encara és més greu que el que havia estat alcalde de la seva ciutat pugui dir que ho fa per fer llàstima. Que una persona així continuï ocupant un escó parlamentari, sense que immediatament el seu partit l’exclogui per indesitjable, atempta contra una mínima racionalitat moral.

stats