Victimisme identitari
He posat al capdamunt d’aquest article dos conceptes, victimisme i identitari, que són segurament els més utilitzats des de fa dècades per desqualificar el nacionalisme català. Victimisme, és a dir, la cultura de la queixa, la recerca i l’explotació malaltissa del greuge, el conreu de la idea d’una Catalunya permanentment maltractada...; i l’obsessió per la identitat i els seus atributs, la tendència a mirar-se el melic (lingüístic, cultural...), l’erecció de la catalanitat en eix de la visió del món dels nacionalistes, una visió -no cal dir-ho- resclosida, localista i provinciana.
Però a vegades els tòpics, com un bumerang, colpegen aquells mateixos que els han llançat. I heus aquí que, a principis d’aquesta mateixa setmana, José Luis Rodríguez Zapatero va venir a Barcelona per exhibir-hi el més tronat dels victimismes identitaris.
L’expresident del govern espanyol (2004-2011), la gestió política del qual davant la crisi econòmica pesa encara com una llosa de plom sobre la intenció de vot del PSOE, va acudir a Catalunya per posar el que li pugui restar de prestigi entre nosaltres al servei de les aspiracions de Susana Díaz en la cursa de les primàries socialistes. I, a fi d’atraure suports cap a la candidata de l’establishment (de Felipe González, d’Alfonso Guerra, de Joaquín Leguina, de José Bono, d’Alfredo Pérez Rubalcaba, d’Emiliano García-Page, de Guillermo Fernández Vara, etcètera), no se li va acudir altra cosa que intentar fer pena -o crear mala consciència- amb la tesi segons la qual, a Catalunya, Díaz és víctima de prejudicis “perquè és dona i andalusa”.
Pel que fa al suposat handicap femení, resulta senzillament grotesc atribuir-lo a una societat que, el 2008, va atorgar a Carme Chacón 1,7 milions de vots com a cap de cartell del PSC-PSOE; a la mateixa societat que, el 2015, va investir Inés Arrimadas (andalusa de Jerez, per cert) líder de l’oposició. Amb tot, encara resulta més inversemblant que a Catalunya -i als rengles del PSC!- hom pugui resultar penalitzat pel fet de ser andalús.
Per argumentar-ho, no cal ni tan sols apel·lar a la figura del president José Montilla. Seria un cas d’esquizofrènia col·lectiva extrema que, en un país amb més de dos milions de ciutadans d’arrels totalment o parcialment andaluses, en un partit -el novíssim PSC- del qual la vella “ànima catalanista” ha fugit en massa, la condició d’andalús pogués perjudicar les expectatives polítiques de ningú. Quan, el 2012, Carme Chacón també aspirava a la secretaria general del PSOE, ella sí que va necessitar fer-se perdonar el fet de ser catalana, i va haver de deixar-se dir Carmen, i organitzar un gran acte de campanya al poble andalús del seu pare (Olula del Río, Almeria). De Susana Díaz ningú espera ni demana que ens descobreixi algun parent a Girona, que afegeixi una n al seu nom, que es vesteixi de pubilla ni que balli sardanes...
Si l’actual presidenta de la Junta d’Andalusia no sembla gaudir d’un gran predicament en els rengles del socialisme català, no és perquè sigui natural i veïna del sevillà barri de Triana, sinó probablement perquè, quan ZP la presenta com “ la garantía de recuperar la cohesión social y territorial ”, molts militants del PSC interpreten que seria la perpetuació del maltractament fiscal, el triomf d’un socialisme meridionalista i pseudojacobí que ja dona Catalunya per perduda en termes electorals i que estaria disposat a pactar amb el PP i amb Ciutadans tot el que calgués, sempre en nom de “ los intereses de la Nación ” i la “ defensa de la unidad de España ”.
Potser l’escassa popularitat de la senyora Díaz entre els seus correligionaris catalans també respon -són només especulacions meves- al paper de gran conspiradora que va jugar en la defenestració de Pedro Sánchez, la tardor passada. O a la pobresa esfereïdora del seu discurs polític, que contrasta vivament amb la mida de les seves ambicions. O al fet que li calguessin deu anys per obtenir la llicenciatura en dret. O a la circumstància que, militant de les Joventuts Socialistes des del 1991, no ha tingut mai ofici ni benefici fora del PSOE. En tot cas, cap d’aquests hipotètics motius no té res a veure amb el fet que sigui andalusa.
Tal vegada succeeix, a més, una altra cosa. Durant els primers decennis després del franquisme, les cúpules del PSOE estaven, en relació a Catalunya, molt mal acostumades. N’hi havia prou enviant González o Guerra a mitinguejar, i arrodonir els discursos amb unes sevillanes, i la pineda de Gavà s’inflamava, i les urnes s’omplien de vots. Avui les coses són més complexes. La idea dels immigrants perpetus, dels andalusos o extremenys de tercera generació, ja no se sosté. El públic de la pineda de Gavà ha minvat i ha envellit inexorablement. I entre els catalans amb orígens al sud de la Península n’hi ha un bon gruix que reclamen el referèndum i/o la independència. I això Rodríguez Zapatero no ho entén.
