17/02/2017

18/02: Noves blasfèmies

1 min

EL MEU AMIC EDI ja feia els acudits gràfics del Diari de Terrassa quan jo hi treballava, fa quaranta anys. De fet, fa acudits constantment, dibuixats i orals, anant pel carrer. És una persona amb enginy per al joc de paraules. Fa un humor senzill, un punt ingenu, surrealista, jugant amb l’absurd que provoquen els malentesos verbals. N’ha fet milers. L’altre dia en va publicar un que jugava amb la semblança entre enamorats i morats. Remetia a la violència de gènere, però no era el tema: el tema era com sempre la confusió verbal. Va quedar com un acudit masclista i l’han crucificat. Ha hagut de demanar perdó, i segur que ho ha fet de cor, perquè segur que no volia ofendre. L’acudit no era cap apologia ni legitimació ni comprensió de la violència. Banalització? Només si fer acudits sobre una cosa és banalitzar-la. L’únic debat seriós a partir del cas és sobre si es pot fer broma sobre qualsevol cosa, encara que sigui sense mala llet. O si hi ha coses -quines?, qui les decideix?- sobre les quals no es poden fer acudits de cap mena, ni ingenus. No sé la resposta. Però hi ha una paradoxa: alguns dels que crucifiquen l’amic Edi s’havien posat fa temps una enganxina que deia “Je suis Charlie” (els que diuen que s’ha de fer broma de tot).

stats