11/03: Creure que guanyaràs
DIMECRES AL MIGDIA el meu fill em va dir: el Barça guanyarà avui per 6 a 1. Li vaig dir que sí, que molt bé, que potser. No m’ho creia. Ell sí. És una diferència potser de caràcters, però bàsicament és un canvi generacional. Jo soc de la generació de l’ai, ai, ai: aquella en què quan estaves guanyant per cinc a zero paties pensant que encara t’empatarien. Una generació acostumada a sobrevalorar les forces de l’adversari i a burxar en les mancances o en els defectes propis fins a fer-los sagnar. A dubtar de les pròpies forces, contra els imponderables. Per tant, una generació que no va anar al camp dimecres per por a la frustració final, que va veure confirmades les seves premonicions quan un importantíssim gol contrari semblava que eliminava definitivament tota la possibilitat de victòria que s’havia anat construint fins llavors i que potser hauria marxat de l’estadi abans dels últims cinc minuts de partit, per trobar menys cua a la sortida del pàrquing. Són dues maneres de veure-ho. I, certament, el partit es va guanyar i es podria haver perdut, va anar d’un pèl, d’un segon. Es podria haver decantat cap a qualsevol de les dues bandes. Pots creure que guanyaràs i acabar perdent. Ara, només pots acabar guanyant si creus que guanyaràs.
