10/02/2017

La generació emmanillada

2 min

Fa pocs dies, un barceloní de la generació més ben preparada de la història tenia previst assistir a una reunió veïnal en què es discutia la reurbanització que el districte ha anunciat per al seu barri. Es tracta d’un periodista amb un fort interès en les superilles i en la incapacitat de les institucions per controlar el preu de l’habitatge. Si hi hagués anat, s’hauria format una opinió del projecte, però potser també hauria conegut un tècnic, un veí o un grup de persones amb el mateix interès, i això hauria engegat un intercanvi enriquidor d’idees i documents. Qui sap. El cas, però, és que es va quedar a casa, editant fins a mitja nit una revista industrial sobre turbines eòliques. És la feina mal pagada que li serveix per complementar els seus ingressos de mileurista escarrassat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Passem a un altre representant d’aquesta generació insigne. Aquest té un fill de sis anys, i no li sorprendria gaire que, un dia, aviat, el nen li digués que vol ser una nena. Per això la setmana passada aquest pare tenia programat assistir a una xerrada sobre els nens trans. No se n’organitzen gaires, i els ponents eren prou experts i diversos per assegurar una conferència de qualitat. Si hi hagués anat, hauria pogut fer-se una idea força acurada d’una realitat complexa; sense anar més lluny, s’hauria assabentat del debat que hi ha en relació al rol que potser li tocarà jugar: els pares de nens transsexuals, ¿han d’afavorir, amb el discurs i amb la medicalització, el trànsit directe del menor d’un sexe a un altre? ¿O potser això equival a empènyer-lo a un viatge prematur, fent el joc a un sistema que vol tenir a tothom ben encasellat? Conèixer aquest debat obert hauria permès al pare guanyar elements de judici i llevar-se l’endemà havent-se enriquit en la seva condició de pare. Però va haver de quedar-se a casa barallant-se amb la presentació telemàtica de diversos models a Hisenda. És autònom, tocava declaració trimestral, i d’un gestor ni parlar-ne. No el pot pagar.

Són dos casos d’una llista que podria ser infinita. Investigadors que inverteixen hores a guanyar presència en entorns acadèmics (revistes, trobades, xarxes socials) per obtenir, per tot pagament, una certa visibilitat. Professionals de tots els àmbits que arriben massa exhaustos al final de la jornada per desitjar res que no sigui jeure i apagar l’intel·lecte fins a l’endemà. Totes aquestes persones formen un sol cos social, un gran ésser precari que, massa sovint, viu sense temps ni forces per ni tan sols pensar. Sovint es diu que a la generació més ben preparada de la història li falta esperit associatiu, somnis, radicalitat, i s’oblida que la precarietat, l’acceleració del temps i l’excés de tasques condueixen molts dels seus membres a la neutralització política, a l’esterilització del criteri, al pensament escleròtic. Aquesta és una altra independència a perseguir, mitjançant iniciatives com ara la reforma horària. No fer-ho equival a entregar-se a les forces que hi ha en dansa. I, veient el món que ens envolta, seria una renúncia inquietant.

stats