El ball d’Occident
El poder fa hipervisibles gestos, paraules, discursos, comportaments, i a través d’aquesta omnipresència contribueix a normalitzar-los, a homologar formes que, en alguns casos, en el seu moment d’irrupció no estaven homologades. El vals era considerat una dansa indecent a principis del segle XIX: el Times s’escandalitzava el 1816 davant d’aquest ball tan allunyat de la “modesta reserva” que havia de ser “distintiva de les dones britàniques”. Però va penetrar als salons de l’aristocràcia i la burgesia, i avui encara és un dels símbols occidentals, sobretot europeus, capaços de donar validesa per si sols a les cerimònies en què la societat es mira a si mateixa, des dels casaments fins al concert de Cap d’Any. Gràcies a la seva assimilació per part dels estrats dominants de la societat, el que era de mal gust és avui el distintiu de la civilitat.
Amb el vals, homes i dones van veure’s alliberats de l’obligació de ballar de costat, i van poder posar-se a fer giragonses agafats cara a cara. Un pas endavant. Dissabte passat, després de la seva investidura com a nou president dels Estats Units, Donald Trump va ballar davant de tot el món amb la seva esposa, Melania, i en la imatge hi bategava, en sordina, la submissió vergonyant de la dona al mascle, i també l’alarma inquietant perquè el referent del poder occidental durant els pròxims quatre anys (vuit, si l’impensable es consumés una segona vegada) sigui l’abanderat del cinisme, del racisme, de la misogínia portada a gala.
Existeix la temptació de menystenir les conseqüències polítiques o fins i tot culturals de l’elecció de Trump, de considerar-lo un accident transitori que, fora d’alguna complicació geopolítica, no té possibilitats de fer un mal perdurable. Però aquesta mirada oblida que el poder és una dansa hipnòtica que convida a la imitació més que cap altra. I oblida altres elements, com ara l’astúcia que demostren molts d’aquests feixistes de nova fornada. Sense anar més lluny, en la cimera que l’extrema dreta europea va celebrar també el cap de setmana passat a Coblença, a Alemanya, Marine Le Pen va tornar a posar de manifest la seva habilitat per emmascarar-se, per aprofitar circumstàncies diverses (en aquest cas el desprestigi de les institucions europees) per apropiar-se d’un discurs aparentment hereu del pensament crític i fins i tot il·lustrat: “La UE ha esdevingut una religió”, va dir. “No reflecteix la diversitat; excomunica tot pensament diferent i prohibeix tota crítica del sistema. Ells són els veritables dogmàtics, ells són els veritables antidemòcrates”. La dansa nihilista, la fantasmagoria moral de la nova internacional autoritària, és un perill real perquè ha identificat els moviments que ha de fer per erigir-se en un model imitable.
Molt probablement en els pròxims anys haurem d’encarar un combat cultural, una pugna per defensar la visibilitat dels valors i de l’imaginari occidentals. Caldran moltes iniciatives com la Marxa de les Dones. Caldrà anar més enllà de l’activisme de saló que dona suport amb un clic a qualsevol causa. I caldrà que la Unió Europea entengui que, atrapada entre les arbitrarietats de la Rússia de Putin i les de la nova administració nord-americana, no pot fer res més que renovar-se.
