Sobre el Born
Entre “la zona zero de Catalunya” i el “mausoleo del independentismo ”, el Born regna al mig d’un espai urbà magnífic, en un eix que el passejant pot fer començar a l’extraordinària Santa Maria del Mar i, creuant-lo per dins, acabar als amables jardins de la Ciutadella.
Des que va ser clausurat com a mercat central de Barcelona, el Born ha tingut una certa mala sort. Ningú no sabia què fer-ne, com arreglar-ho, què fer-hi. Van passar els anys i, a la fi, l’arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche en va dirigir la rehabilitació, l’excavació i la posada al dia. La història és coneguda i no cal repetir-la. Com qualsevol racó de l’espai públic barceloní, el Born també està sotmès als embats de la memòria, la història i la política.
I avui torna a ser víctima d’un fals debat, en el qual es van creuar opinions estrictament ideològiques, interessos polítics concrets i poca, molt poca, reflexió historiogràfica i museística.
L’actual govern municipal i el comissionat de la Memòria Històrica de la ciutat volen enterrar les ruïnes! Volen desmantellar el Born! Volen diluir la seva càrrega simbòlica! Aquestes són algunes de les impugnacions que ens han arribat, als ciutadans, en aquests darrers dies.
Una lectura atenta, i sense gaire apriorisme, del que ha dit i exposat el doctor Ricard Vinyes, o les declaracions fetes per l’alcaldessa en una llarga entrevista a BTV, permeten pensar que, en les discussions, també hi caben els matisos.
Què es proposa i què es pot fer, des d’un nou govern municipal, molt diferent del que va impulsar i inaugurar el Born Centre Cultural? Si no ho he entès malament, el doctor Ricard Vinyes pren el centre com un punt de partida. És a dir, les ruïnes de 1714 (per dir-ho així) són l’arrencada d’una història urbana (i del país) complexa, feta de molts episodis que ens fan arribar fins avui. És a dir, fem arrencar la memòria història de la ciutadania d’allò que va ser destruït el 1714 (i els significats i contextos d’aquesta destrucció) per construir un relat històric d’aquest país. Dit d’una altra manera, el Born no hauria de ser un element estàtic, clavat a l’any 1714, que només s’explica i sobreviu enmig de la ciutat per aquesta circumstància.
A l’altra banda de la ciutat s’aixeca la muntanya de Montjuïc, amb el castell al capdamunt. ¿Hem d’actuar sobre el castell amb la mateixa lògica i explicar la seva història en un únic episodi: la presó, consell de guerra i afusellament del president Companys? ¿I Francesc Ferrer i Guàrdia? ¿I els processos de Montjuïc? I els bombardeigs de la ciutat al segle XIX? ¿I la presó del pare Hilari Raguer, arran de la vaga de tramvies del 1951?
Quan es va plantejar la possibilitat de fer al Born l’exposició Barcelona en postguerra, 1939-1945, que coorganitzaven l’Ajuntament i la Fundació Carles Pi i Sunyer, un argument de pes a favor d’aquesta proposta era l’explicació a la ciutadania de dues caigudes: la de 1714 i 1939. Dos episodis extraordinaris de la ciutat, en dos contextos diferents, però amb uns relats simbòlics molt semblants. Era una manera d’entendre el Born com a punt de partida (1714) i motor de la història urbana (1939, el segle XX). Pel mig, s’hi podien afegir una multitud d’elements, històrics, arquitectònics (¿no justifica la seva arquitectura una exposició sobre l’arquitectura del ferro a Barcelona, o sobre el proveïment de la ciutat a partir del seu mercat central?).
La proposta no va reeixir per raons político-ideològiques, mai expressades en veu alta, i l’exposició va anar a parar a Montjuïc, un altre lloc magnífic per posar de manifest un episodi de la història de la ciutat i del castell.
Em sembla que ens hauríem de mirar el Born sense apriorismes nacionalistes (catalans i espanyols) i, en canvi, entendre’l com a punt de partida. Exactament igual que hem d’entendre l’origen i el sentit que va donar origen al Parc de la Ciutadella. Però la història no és un mausoleu estàtic, sinó una narració contínua, que explica, entre moltes altres coses, els múltiples substrats dels llocs de memòria de qualsevol societat.
Em sembla que les intencions expressades pel doctor Ricard Vinyes anaven per aquest camí. O, almenys, em sembla a mi que el debat podria enfocar-se en aquesta direcció, estalviant-nos les frases lapidàries d’uns i altres.
