20/01/2017

‘Tempus fugit’

2 min

De vegades passen coses que et fan creure que la vida t’envia missatges. I aleshores fins i tot la gent com jo, escèptics de mena, hem d’admetre que l’atzar, sovint, és molt però que molt capriciós. Fa només uns dies vaig viure una d’aquestes situacions que dius maremeva.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Va ser en una festa d’aniversari. La protagonista feia seixanta anys i entre els convidats hi havia gent de totes les edats, amics seus i dels seus fills i una pila de criatures que bellugaven sense parar. A prop meu, una colla de xicots alçaven els gots i proposaven un santhilari amb aquelles veuotes plenes d’energia. A la majoria els conec des de petits i em feia gràcia veure’ls fent l’homenot. Em semblava que només feia quatre dies que ells eren la canalla que jugava a amagar-se entre les taules en els sopars d’aniversari.

Tot d’una, van fer un brindis: “Per en V., que acaba de signar una hipoteca a trenta anys!”, van dir, i deixaven anar riallades i li clavaven cops a l’esquena, compadint-lo, mig en broma. A prop meu, un de la meva quinta no es va poder reprimir i va dir el que tots estàvem pensant: “Veuràs que de pressa que passen, aquests trenta anys. No te n’adonaràs i ja hi seràs!”

Els nois el van mirar, mentre nosaltres assentíem per donar-li la raó. No el van contradir, però en els seus rostres s’hi reflectia la incredulitat i una certa condescendència: que exagerat, trenta anys són tota una vida. No em costava d’imaginar com era de llarga la carretera que veien al davant, amb un horitzó tan llunyà que pràcticament no s’albirava.

I va ser just en aquell moment que el meu telèfon em va avisar que havia rebut un whatsapp. Era l’amic P., un nostàlgic empedreït, que de tant en tant revisa els vells àlbums de fotos i n’envia alguna. En aquesta ocasió era una fotografia de la colla compartint taula. L’ambient era fosc i uns llums que penjaven del sostre ens il·luminaven amb feixos de llum blanca que es vessava damunt de les ampolles de cervesa. En un racó, jo reia a cor què vols, tirada endavant. No recordo aquell sopar en concret -n’hi va haver centenars-, però recordo aquella manera de riure, fins que les costelles em feien mal. Han passat trenta anys. En aquella foto jo tenia l’edat que ara tenen els nois que brindaven l’altre dia. Els que es van mostrar escèptics davant del pronòstic fatal: no us n’adonareu i hauran passat trenta anys. M’agradaria advertir-los que va de debò... però no, part de la gràcia és viure aquests anys sense saber que seran fugissers. L’ombra viatgera d’un núvol, que diria l’Espriu.

stats