Mirar per la finestra
És un anunci d’un canal d’aquests que t’ofereixen totes les sèries que hi ha al món i alguna més i tot. Hi veiem una noia que condueix i, al seu costat, un noi que mira fixament el telèfon mòbil. A la pantalla, imatges d’alguna sèrie molt popular. I aleshores, una veu enoffque ve a dir alguna cosa així com: amb la quantitat de coses espectaculars que passen a dins del teu mòbil, ¿qui vol mirar per la finestra del cotxe? I, efectivament, veiem el cotxe circulant, la noia conduint i el noi embadalit, sense aixecar la mirada ni per un moment de la pantalla del telèfon.
De veritat? ¿Ens estan recomanant que no mirem per la finestra quan viatgem? Em temo que sí. I això és tant com dir: allà a fora, a l’altra banda del vidre, no hi ha res interessant. Perquè tot el que ens pot interessar i fascinar és a dins de la pantalla. Del mòbil, de la tablet, de l’ordinador o de la tele. O a la gran pantalla del cinema. I, us ho ben juro, no seré jo qui digui que la ficció audiovisual no val la pena. Però, francament, d’aquí a negar l’atractiu de la realitat...!
Sempre m’ha agradat anar en cotxe, i encara més si no condueixo. I, evidentment, m’agrada molt més circular per carreteres secundàries. M’encanta contemplar la varietat dels paisatges, ara verds i frondosos, després àrids, més endavant amagats rere la boira. M’entretinc imaginant com seria viure en aquell poble que travessem, triar la casa més bonica, la plaça més acollidora, la botiga que sembla més antiga. Sovint tinc la sensació que la música que sona al cotxe s’adequa al paisatge com una bona banda sonora.
Recordo quan era petita i viatjava amb la família. El pare solia aprofitar per explicar-nos coses dels llocs per on passàvem. Així vaig aprendre que el perfil del Montgrí, des de certa perspectiva, sembla un bisbe mort. O que a Ordis hi va haver un sabater que es va tornar boig i que dirigia els bufaruts de la tramuntana fent servir una canya a manera de batuta. O a endevinar quines muntanyes de la Garrotxa són volcans i quines no.
M’agrada la ficció, m’agrada llegir poemes i novel·les. Però als llibres (com a les pantalles) no hi és tot. No hi ha una bona conversa, ni la calidesa d’un somriure, ni l’olor de la mimosa, ni el perfil de la carena, ni els núvols avançant de pressa. No hi ha els xiscles de la canalla que juga, ni el gest afectuós d’una noia al seu avi, que pesques al vol si, quan passes amb el cotxe, et deixes seduir per tot allò que emmarca la finestra.
