05/05/2017

Els jardins públics

2 min

Si vius en una ciutat ja saps quin privilegi és tenir a prop de casa un parc, un jardí, encara que sigui una plaça arbrada. Perquè si aquesta zona verda forma part dels teus itineraris habituals, és possible que la ciutat et sembli menys grisa, menys sorollosa, menys bruta. A mi, cada vegada que travesso el parc en aquesta època d’esclat primaveral, em venen ganes de saber qui va decidir fer aquest espai, qui el va dissenyar, qui va triar els arbres que fan flors liles i va optar per plantar-hi matolls d’espígol perquè perfumessin l’aire. Per enviar-los una panera.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El mes de maig ha despertat la vegetació. Els arbres, arbustos i matolls sembla que vulguin disputar-se l’atenció del vianant. Els cirerers són plens a vessar de flors d’un rosa pàl·lid, els arbustos de cresta de gall s’omplen de plomalls vermells, hi ha branques que refulgeixen de blanc o de malva. És un espectacle.

Els dies que fa bo, la plaça és plena de gent. Hi ha canalla als gronxadors i mares que s’ho miren fent petar la xerrada als bancs. Hi ha grups d’adolescents que s’entretenen a la zona de les grades. Hi ha els inevitables bancs del si-no-fos reservats per als més grans. Hi ha les cadires de fusta estratègicament arrecerades a l’ombra, normalment ocupades per algú que s’aïlla, endinsat a les pàgines d’un llibre. I hi ha, evidentment, les cistelles de bàsquet, que mai estan soles.

Però també hi ha nanos que trepitgen l’herba en lloc de travessar pels camins de sorra expressament pensats per a això. I no sento que els seus pares els cridin l’atenció i els expliquin que si tots passem per damunt de l’herba l’anem aixafant i d’aquí un temps ja no en quedarà. I hi ha persones que deixen caure papers a terra sense cap mirament. I també hi ha, de tant en tant, una persona que es passeja entre les plantes amb una bossa de plàstic i n’arrenca esqueixos per endur-se’ls a casa i replantar-los.

M’imagino que aquestes persones es creuen amb el dret de maltractar la plaça perquè és un espai públic i consideren, per tant, que l’han pagada amb els seus impostos. I justament és el contrari: com que és un espai públic, els ciutadans estem compromesos -hauríem d’estar-ho, vull dir- a tenir-ne cura i col·laborar en el seu manteniment. Justament perquè l’hem pagada amb els nostres impostos.

Aquest migdia he pensat que segur que a Finlàndia cuiden millor els jardins públics. I penso tot seguit que el consol -trist consol- és que si visqués a Finlàndia enyoraria aquest sol i la flaire de l’espígol i les rialles mediterrànies d’aquesta noia que s’acosta.

stats