02/06/2017

Com és possible

2 min

Un amic ha decidit deixar la seva empresa durant quinze dies i embarcar-se en una missió de salvament amb Open Arms a les costes de Líbia. La seva iniciativa va ser rebuda amb admiració i l’esperàvem impacients a la tornada per conèixer de primera mà aquesta experiència. L’envejàvem, patíem per ell i hi pensàvem quan ens trobàvem per sopar. Brindàvem per ell i li enviàvem una foto i ens responia amb afecte. Tot seguit, després d’una esgarrifança, acabàvem tastant plats exquisits i buidàvem una ampolla de vi, mentre ell s’esforçava per superar el mareig i servia te calent a les tres-centes persones que acabaven de salvar d’una mort segura al mar. Havent sopat, ens acomiadàvem amb un malestar difús.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quan ha tornat ens ha assegurat que, en aquests dies, ha vist la millor i la pitjor cara de l’ésser humà. La solidaritat i la maldat, el coratge i la misèria, la generositat i la perversió. Ha sentit repugnància, indignació, trasbals, i ha plorat més que en tota la seva vida.

Comparteix amb nosaltres dos moments terribles. El primer, quan un dels homes rescatats se li va acostar i li va dir: “Necessito que m’ajudis”. Va saber aleshores que, en el moment de pujar a la pastera, l’havien separat per la força de la seva dona i el seu fill. Quin objectiu pot perseguir una acció tan execrable com aquesta? Els tripulants d’Open Arms van prendre nota de les seves dades, dels noms i cognoms dels familiars, i van fer-los saber als vaixells de la resta d’ONGs per provar de localitzar-los. El segon moment que el va omplir de desesperació va ser quan els van comunicar que no podien desembarcar els rescatats a Sicília, com estava previst. Havien d’anar fins a Calàbria (unes quinze hores més de navegació). La raó era que a Sicília, a l’exclusiva i bella Taormina, hi havia reunits els representants del G-7. Insuportable, no?

El millor moment de la travessia?, li preguntem. No ho dubta gens. Va ser un dia que el van cridar perquè baixés allà on hi havia reunits -potser és millor dir entaforats- els tres-cents rescatats. D’entre tots, el meu amic s’havia fixat especialment en les dones, algunes embarassades, la majoria víctimes de qui sap quins abusos, totes amb l’espant a la mirada. Però aquell vespre algú havia posat música i les dones somreien per primera vegada i es movien al ritme de la melodia. Una noia jove, d’una bellesa espatarrant, el va agafar pels braços i el va convidar a ballar amb ella. Aquell gest de confiança, malgrat tot, va commoure profundament el meu amic.

Diu que al juliol se’n tornarà a anar. Els altres, mentrestant, seguirem preguntant-nos com és possible que tolerem tot això.

stats