28/04/2017

El casament

2 min

Quan ens trobem tots, sempre hi falta algú. I, com són les coses, és aquesta absència -doble- el que ens fa sentir que hi som tots.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Em miro els meus fills i els fills dels meus germans i entorn seu, barrejat en el so de les seves rialles, rodolant entre les empentes afectuoses, sobrevolant les seves converses serioses o enjogassades, sempre hi ha el dolor per l’absència doble (com els agradaria veure aquests nets, que orgullosos que n’estarien, que feliços que els faria veure com s’estimen), que esdevindria corcó si no haguéssim après fa tants anys el mecanisme per aturar-lo.

I el mecanisme gairebé sempre funciona, però, abans no atura el pensament negatiu, sempre hi ha temps -un instant- per recordar la frase que es va repetir -primer amb una mort, la del pare, després amb l’altra, la de la mare- en boca de tanta gent que la deia de bona fe: la vida continua, el temps ho cura tot.

Sí, la vida continua, i a estones és feliç i plena, però el temps no cura res, si de cas atenua. Per l’amor de déu: han passat trenta-cinc anys, tinc l’edat que tenia el meu pare quan es va morir i la seva mort encara em fa mal!

L’escriptora mexicana Ángeles Mastretta, autora de novel·les esplèndides com Mal de amores o Arráncame la vida, es va proposar que, quan fes cinquanta anys, ja no diria mai més que era òrfena. Autoqualificar-se com a òrfena a l’edat madura li semblava que fregava el ridícul, però admetia, en canvi, que és així com se sent encara: òrfena. Ho vaig llegir i vaig fer meu el seu propòsit. No sé si l’admirada Mastretta l’ha complert. Jo, com podeu veure, no hi he reeixit i continuo escrivint sobre la meva orfandat passat el mig segle. Confio que vosaltres, els benvolents lectors de l’ARA, m’ho sabreu perdonar.

Ara preparem un casament i ens encomanem l’alegria. Ens emprovem vestits, plantem flors grogues i taronges, triem músiques escaients. Però trobem a faltar, encara, els pares/avis (fins i tot els més joves, que no els han conegut). I és per ells que ens hem esforçat a transformar la ràbia en esperança. Això també ho va escriure Mastretta: “El terco deseo de esperanza en que me crecieron me obliga a responder con lo mismo que recibí”.

Aquell dia hi serem tots i hi faltarà algú. I aquesta absència, doble, serà precisament la que ens farà sentir que hi som tots.

stats