Aniversari

Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?

El sentiment de recança és poderós, tant si pensem en l’actualitat -la crisi dels refugiats, Trump, el referèndum-, com en la intimitat -li cauria bé la meva parella?, quina mena d’àvia hauria estat?, si pogués explicar-li això que em passa-, com si ens deixem temptar per la banalitat -com m’agradaria comentar junts aquest programa, quina sorpresa s’enduria amb aquesta xafarderia-. Tot.

Com va escriure C.S. Lewis en el meravellós llibre Un dol observat : “La seva absència és com el cel, s’estén per tot arreu”. No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi. La meva mare ho creia cegament i, des que va morir el meu pare, cada 5 de març enviava un recordatori amb un poema als amics. Així assegurava que, almenys un cop l’any, hi pensaven. I pensar-lo era mantenir-lo viu.

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar. La pregunta que torna, podríem dir que regurgita, és: de veritat que no hi és...? Podria acostumar-me a no veure’l, a no abraçar-la, a no parlar-hi sovint, però, ¿de veritat que no existeix ? “Em costa imaginar-te absent per sempre”, escrivia Miquel Martí i Pol.

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.