La nit del govern zombi
El desori polític que produeix cadascuna de les passes del govern del PP aconsegueix amortir l’estrèpit dels seus fracassos com a executiu. O, dit d’una altra manera, la seva escandalosa manera de fer política acaba actuant com a cortina de fum que tapa la seva ineptitud com a governants. Així, en els últims dies, l’anunci de la data i la pregunta del referèndum a Catalunya, i la presentació de la moció de censura de Podem (que no deixen de ser, totes dues, respostes a una situació política que el PP ha convertit en insostenible) han servit respectivament perquè el govern d’Espanya se n’hagi sortit sense haver de donar gaires explicacions sobre dues calamitats de la seva gestió, la de l’anul·lació (oportunament tardana, això sí) de l’amnistia fiscal de Montoro per part del Tribunal Constitucional i la de l’ensorrada del Banco Popular, amb la consegüent compra per un euro per part del Santander.
Les explicacions, dèiem, han estat poques i, per acabar-ho d’adobar, han anat a càrrec del tàndem Montoro i Guindos, els Abbott i Costello de la política econòmica europea. Ja fa gairebé cinc anys que Guindos va ser proclamat el pitjor ministre d’Economia de tota la UE pel Finantial Times, i que The Economist va assenyalar que dividir Economia i Hisenda i posar-les en mans d’aquest duet era la pitjor decisió possible que podia prendre Rajoy; d’aleshores ençà els homes de gris de Brussel·les no han deixat de vigilar-los fins i tot quan van al lavabo, però ni tan sols així aconsegueixen evitar que en facin de les seves.
Guindos, per exemple, va declarar que el Popular era “un banc zombi”, i que va caldre actuar de la manera que es va fer, amb nocturnitat inclosa, “perquè l’alternativa era un concurs de creditors que hauria causat molts retards i incertesa en més d’un milió de dipositants”. La solució va ser deixar sense res gairebé quatre-cents mil accionistes, i sense gairebé res més de dos mil cinc-cents treballadors del banc mort vivent. Com el seu últim i fugaç president, Emilio Saracho, que s’ha hagut de resignar a perdre el seu sou d’1,2 milions d’euros anuals (només n’ha percebut tres-cents mil en concepte de liquidació) i a ser recol·locat als consells d’Inditex, JP Morgan i la companyia aèria IAG per passar a cobrar-ne més de quatre-cents mil anuals. Una víctima de l’apocalipsi zombi.
Més succint va ser Montoro, que amb la seva habitual xuleria de nyicris que s’ha avesat a treure pit, va afirmar que se sent “concernit però no desautoritzat” per la resolució del TC sobre la seva obscena amnistia per a defraudadors. Al cap i a la fi, arriba tard i no té cap efecte.
I tot plegat serveix per tapar, a la vegada, la demolidora sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la inhabilitació de José Maria Atutxa, catorze anys després que es produís. El del PP és un estil de govern que funciona per acumulació: com més escàndols generes, més fàcil és que uns facin oblidar els altres, i que el conjunt sigui tan aclaparador que molts votants deixin de fixar-s’hi.
