15/05/2017

Extrema dreta i enemic cohesionador

2 min

Fa uns dies, en un article en aquest diari, Josep Ramoneda es preguntava per una de les peculiaritats del sistema polític espanyol que més criden l’atenció, sobretot quan se’l mira des de fora: la inexistència d’una força representativa de l’extrema dreta, a l’estil de les múltiples que estan causant preocupacions i temors més que justificats arreu d’Europa. Ramoneda apuntava amb encert diversos factors per explicar aquesta absència, de la qual un observador poc atent podria arribar a pensar que ens podem felicitar. D’una banda, l’antieuropeisme, com a articulador de discursos polítics, aquí no té públic, no ven. De l’altra, la xenofòbia sí que existeix, però modulada per un grapat de circumstàncies diguem-ne atenuants: els dies de la descolonització ens agafen lluny, encara no hem arribat del tot a l’eclosió de la segona generació d’immigrants, i la mateixa pluralitat interna de l’estat espanyol (que, per molt que molesti al nacionalisme espanyolista, també existeix i persisteix, com demostra el Procés) impedeix la configuració d’un nosaltres, d’una idea de col·lectivitat homogènia que s’oposi a les amenaces que arriben “de fora”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A tot això, que és cert, s’hi afegeix el fet -que Ramoneda també apuntava- que l’extrema dreta espanyola no té un partit polític propi perquè ja està integrada dins el PP. I aquest crec que és el quid de la qüestió. Que s’hi troba integrada i ben representada. Que s’hi troba còmoda, l’extrema dreta, dins el PP. Altrament, mostraria un malestar que inevitablement desembocaria en un desencaix i un trencament. Però no és així: primer amb Aznar i ara amb Rajoy, els neofeixistes, parafeixistes, nostàlgics del franquisme i altres espècies del mateix herbari tòxic fan tot l’efecte de trobar-se perfectament aclimatades dins el partit més important d’una peculiar idea de socialdemocràcia espanyola, i ho demostren acudint a les urnes (ells, que les detesten) quan hi són convocats per dipositar-hi disciplinadament el seu vot a favor d’aquesta formació.

Com s’explica que els cantaires del Cara al sol, partidaris de la violència com a instrument de submissió de l’adversari i freqüents protagonistes d’aldarulls i incidents repugnants que trenquen la convivència ciutadana, se sentin tan a gust amb un partit que no es cansa de repetir que és de centredreta i moderat? Doncs perquè tots, des del neonazi amb tatuatges de l’esvàstica i de l’àguila fins al pijo clenxinat amb vestit d’Armani, comparteixen enemic cohesionador. I no és extern: no és el negre, ni el moro, ni el sudaca, ni el gitano. Aquests també, per descomptat, però de moment no són la prioritat. La seva ràbia, el seu odi, el motiu de la xenofòbia que comparteixen tots ells (perquè en aquest punt els moderats s’immoderen) no els ve de l’exterior, sinó que el tenen a dins de casa. El tenen dins la mateixa Espanya, i per això s’hi concentren. Res no cohesiona tant com l’enemic cohesionador, i el de la dreta espanyola, l’extrema i la moderada, és un i el mateix. A veure qui l’endevina.

stats