07/03/2017

Do d’hostatgia

2 min

A més de ser un motiu temàtic en la poesia d’Isidre Martínez Marzo o de Vicenç Llorca, el do d’hostatgia, o present d’hostatgia, era el nom que es donava als obsequis que, en l’antiguitat, feia qui acollia un extern a casa seva, en senyal de benvinguda o, més exactament, com a reconeixement a la seva condició d’hoste. Perquè quedi constància que ets acollit a casa meva, et faig un regal. Així ens ho expliquen Homer, Èsquil o Plutarc, que ens donen a entendre que acollir els altres no tan sols era un deure moral, sinó que, en ser acomplit, convenia que quedés segellat d’aquesta manera. Tot i que, de vegades, si venia d’amfitrions indesitjables, el do d’hostatgia podia consistir en alguna cosa perversa, com el que li va fer el cíclop Polifem a Ulisses en concedir-li ser devorat l’últim, després d’haver-se cruspit els homes que l’acompanyaven.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ahir el Tribunal Europeu de Justícia va fer també un do d’hostatgia sinistre als refugiats en denegar a una família siriana l’anomenat visat humanitari per poder, en aquest cas, obtenir asil a Bèlgica. Escrivim “en aquest cas” perquè es tracta de Bèlgica com podia haver-se tractat de la majoria dels vint-i-vuit estats membres de la UE, obertament contraris a acomplir no ja el seu deure moral, sinó el seu compromís polític i institucional de donar acolliment als refugiats. S’estimen més deixar que s’ofeguin dins les aigües del Mediterrani, perquè els governants de la UE temen que acollir refugiats els resti vots a les eleccions i en doni, en canvi, a les emergents formacions d’extrema dreta. De manera que, per frenar l’extrema dreta, aquests governants ja apliquen, ells mateixos, les polítiques de l’extrema dreta. Una solució brillant, com es pot veure.

Podrem deplorar aquesta sentència del Tribunal de Luxemburg, i podrem fer-ho, mai més ben dit, amb tota justícia. Però la sentència no és altra cosa que el reflex judicial dels temors, les mancances i les misèries dels nostres governants, avesats a formar part de la UE per ser ajudats, però mai per ajudar els altres: Espanya, sense anar més lluny, és un exemple eminent d’aquesta mena de socis parasitaris. Una sentència com aquesta, que allibera aquests estats de tota obligació amb els refugiats per deixar la qüestió al criteri de cadascun d’ells, potser els sembla, als nostres ineptes governants, una alenada d’aire. Però és un aire ben fètid, perquè l’únic que fa és donar encara més cavalls de força a aquesta extrema dreta que s’escampa desbocada per tot Europa i que ells, per molt que gesticulin i s’embarbussin, no tenen ni idea de com aturar.

Un do d’hostatgia podia ser, doncs, pervers, malvat o macabre, com el que li va fer Polifem a Ulisses. Però també es podia girar en contra de qui l’atorgava: perquè finalment Ulisses no fou devorat per Polifem, sinó que el va enganyar i, aprofitant que el gegant dormia la mona, li va buidar el seu únic ull amb la punta roent d’una estaca. O, per dir-ho en paraules d’un altre poeta: qui pot fer i no fa, crea pestilència.

stats