De la UIB a l’eternitat
Llorenç Huguet, actual rector de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i candidat a la reelecció als comicis que celebra demà la institució, és sens dubte un home singular. Davant de l’anomenat cas Minerval (l’escàndol protagonitzat per dos catedràtics de microbiologia de la universitat balear que es lucraven estafant malalts terminals de càncer: els venien una potinga del professor Bacterio que segons ells podia curar el seu mal i que no servia per a res), Huguet ha mantingut una actitud amfíbia que hauria significat la desintegració de qualsevol equip de govern (amb el rector al capdavant) en qualsevol universitat del món civilitzat. A la UIB no ha estat així, i la reacció d’Huguet davant d’una infàmia que compromet el bon nom de la institució, feta de silencis (alguns, pel que sembla, antics i molt llargs), mitges gesticulacions i poses de perfil, ha acabat de sumir en la perplexitat i la indignació bona part de la comunitat universitària. Demà es veurà si prou per propiciar l’alternança al rectorat, tot i que Huguet parteix com a favorit contra el seu oponent, Rafel Crespí. Però de més verdes en maduren, i si no que ho demanin aquests dies a la cúpula estatal del PSOE.
De tota manera, sembla que la sang freda, a Huguet, no li ve d’ara. L’any 1995, quan es presentava per primera vegada al càrrec, no tenia inconvenient a declarar a la premsa: “No eternitzar-se en el poder: l’equip importa més que el líder”. Ho deia com a crítica al seu aleshores contrincant Nadal Batle, que duia tretze anys com a rector (i al qual, per cert, Huguet no va batre a les eleccions, sinó que va haver d’esperar que fos el mateix Batle qui dimitís, com a conseqüència del que es va conèixer com a cas Brokerval, per poder rellevar-lo). Bé, a hores d’ara completa tres mandats al rectorat, dos de consecutius entre els anys 1995 i 2003 més aquest últim. Això són dotze anys en el poder, i si demà surt reelegit se n’anirà directe cap als setze. L’eternitat i un dia, com en aquell film d’Angelopoulos.
Crespí té raó quan afirma que l’atonia i la mediocritat defineixen el model de gestió practicat en aquests últims anys per Huguet i el seu equip, un qui dia passa any empeny que resulta letal en un àmbit cada dia més competitiu, com ho és el de l’ensenyament i la investigació universitàries. Sobretot si l’aurea mediocritas només es veu interrompuda per ocurrències estel·lars com la de concedir-li el doctorat honoris causa al tenista Rafa Nadal (que lògicament es va haver d’avortar) i, sobretot, per un desastre com el del cas Minerval i la gestió que se n’ha fet, tan incomprensible com inquietant. Llorenç Huguet es mostra decidit a personificar l’eternització en el poder que ell mateix denunciava en el seu dia, i a fer-ho esclau de les seves paraules i també dels seus silencis. Se li pot recordar, a ell i als qui demà assumeixin la responsabilitat de votar per la seva candidatura, les paraules del poeta William Blake: qui pot fer i no fa, crea pestilència.
