10/06/2017

Salvem l'Empordà (encara)

3 min

Hi ha moltes coses per salvar. La vida és canvi permanent i en aquest natural i imparable procés de transformació podem anar a millor o a pitjor. El canvi no és necessàriament positiu. L’escalfament global posa en perill la mateixa supervivència del planeta. L’escalfament turístic posa en perill el model Barcelona o les gràcies -per agafar una expressió de Pere Coromines- de l’Empordà. El refredament econòmic -la crisi ha deixat el nivell de vida de molta gent ultracongelat- posa en perill l’ascensor social, que ara sembla que només va cap avall. I així podríem anar seguint...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha molts progressistes que han dedicat la vida a conservar, que són uns eterns lluitadors conservadors: conservar la natura, el patrimoni, la memòria, les tradicions populars, la llengua... Hi va haver un temps que aquestes mobilitzacions van ser desqualificades com “la cultura del no”. Pujol ho repetia sovint. Eren temps de creixement desmesurat, d’especulació i comissions del 3%: Catalunya creixia, el país s’enriquia (alguns més que d’altres). I als qui llançaven crits d’alerta i denúncia se’ls desqualificava despectivament, es deia que anaven en contra del progrés, es repetia que ja se sap que el progrés sempre té uns costos. Eren ridiculitzats com els radicals dels ocellets i les pedres. El relat ecologista, que d’una banda havia estat assumit per la política oficial (fins i tot vam arribar a tenir una efímera conselleria de Medi Ambient), de l’altra s’havia desvirtuat i caricaturitzat a consciència. El discurs conservador era implacable amb els conservadors de debò, els conservadors compromesos i altruistes.

La brometa, pesadíssima, va durar bastant temps. Mentre que al món ja hi havia figures com el nord-americà Al Gore que s’havien pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic, aquí encara l’utilitzàvem com una fina capa de vernís ideològic que servia de coartada per poder seguir menyspreant “els del no”. Això va ser així bàsicament fins que va arribar la crisi amb tota la seva càrrega de canvi: de canvi a pitjor, esclar. Quan el sistema es va enfonsar, quan de cop van començar a sortir totes les misèries corruptes que s’amagaven darrere l’altiu discurs d’un fals progrés acrític, llavors sí: llavors a alguns els va caure la bena dels ulls.

Potser aquells grenyuts esparracats, aquells nostàlgics dels ocells i els arbres, dels rius i els aiguamolls, de les excavacions arqueològiques, de l’estalvi energètic i la vida saludable, aquells que molt sovint també eren els més conscienciats a favor de la llengua i les tradicions, aquells que també se solidaritzaven amb els nouvinguts i amb els més desafavorits, aquells que es feien sobiranistes i que s’indignaven... Potser sí que tenien una mica de raó, oi?

Com que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, faríem bé de no creure que el tomb és irreversible. De fet, no ho és gens. Perquè si d’una banda s’ha deixat de culpabilitzar els qui alertaven de la falsa ruta de l’alegre creixement sense límits, perquè si fins i tot s’ha assumit part del seu discurs (Cimera de París), de l’altra s’ha produït una reacció fabulosa, negacionista, amb l’impresentable Donald Trump al capdavant. Estem, doncs, en un moment de cruïlla ideològica i la balança pot inclinar-se d’una banda o de l’altra. Avui està en joc ni més ni menys que el futur del planeta, o, si ho voleu dir menys dramàticament, el futur d’una vida digna per a milions de persones. I això val per a la visió global i per a la local. Per a cada país, cada poble, per a cadascú de nosaltres.

(Aquest article és en agraïment als centenars d’activistes que durant quinze anys han treballat per Salvem l’Empordà, i en agraïment als de tantes altres plataformes escampades pel territori.)

stats