26/08/2016

S’acaba l’agost

3 min
S’acaba l’agost

Sí, ja vaig dir en el meu últim paper que els fonolls ja estaven florits i que al mercat havien aparegut les primeres figues locals. Doncs bé, han passat quinze dies i el final d’agost ja ens porta en abundància els signes del preciós mes de setembre i els de l’acabament de l’estiu. Setembre és el mes de les veremes, el mes de collir el raïm que hem vist madurar lentament sota sols inclements, amb l’ai al cor de tempestes que el delmessin amb vendavals i pedregades. Aquí, a l’Empordà on sóc, sembla que aquest any la collita serà d’excel·lent qualitat. Esperem-ho, perquè moltes persones viuen del vi en aquesta terra, han fet grans esforços per millorar els processos de producció i han aconseguit uns resultats excel·lents. Catalunya és un país de vi i és un país d’oli. Els olis també han millorat extraordinàriament. I les oliveres, com les vinyes, són un dels tresors preuats del nostre paisatge i de la nostra agricultura, sempre tan abandonada. Els esforços individuals han culminat en la realitat actual. M’agrada veure-ho com una metàfora. Res no farem en aquest nostre país, sense aquests esforços per millorar. Quan veig aquest jovent pagès del país que aprèn a millorar allò que sempre s’havia fet d’una manera una mica consuetudinària, quan es preocupen per recuperar ceps antics, quan estudien procediments de fermentació per treure tot allò que la qualitat de la terra pot introduir en els gotims, quan veig aquesta voluntat de ser, no puc més que experimentar una alegria profunda. El país no són pas els polítics, el país són les persones que treballen i s’esforcen per millorar allò que fan. El vi i l’oli, sí, que he posat com a exemple i com a metàfora.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els polítics, en canvi, tots barallats, fins i tot els que haurien d’estar units, donen un trist espectacle. Convergència, que no acaba de desfer-se. I no podrà desfer-se mai, perquè l’aglutina una cosa poderosa que els convergents voldrien oblidar: l’ombra de Pujol. El president Pujol ha fet un mal terrible al país i, a part del mal exemple moral, ha inactivat el seu partit per molt de temps, un partit que recull un bon nombre de ciutadans, un partit de dreta civilitzada, que s’estimen el seu país, segurament una mica esporuguits per somiar en estats sobirans independents. Convergència, per més que es canviï de nom, sempre serà el partit de Pujol. I trobo fins i tot una mica impietós que els convergents l’hagin esborrat del mapa. Aquest silenci, aquest no parlar-ne, pesa tant sobre el partit nou com l’ombra apegalosa de l’expresident. Esquerra, que espera no se sap ben bé què. Que calla i fa la puta i la Ramoneta. I els meus amics de la CUP, que no se sap ben bé per on pensen anar. Més preocupats pels fulls de ruta, els ruis i les duis, per no parlar de certs adminicles menstruals, que no pas per posar la realitat sobre la taula i plantar cara, d’una vegada. Em sembla que tots plegats el que tenen és por.

El setembre ens ha portat aquests darrers anys unes manifestacions multitudinàries que ens han encoratjat, certament, perquè hem vist que érem molts, però, ai, no pas suficients. I les samarretes, les senyeres i estelades, amb blau o sense, ja eren una cosa típica del setembre, com el moscat i el picapoll, les figues de coll de dama i les d’ull de perdiu, els melons carregats de sucre i suc. Aquest any, com era d’esperar, això de la manifestació també sembla anar a menys. Per començar, l’han disgregada: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona no. Salt! En fi. És clar que es podran sumar els d’aquí i els d’allà, però l’impacte de les manifestacions d’anys anteriors no hi serà pas. Els organitzadors també estan enfadats entre ells i dins de cada entitat també hi ha lluites. Catalunya és el país del campi qui pugui. Del tants caps tants barrets. Ningú no vol esborrar-se pel bé general. Tothom vol manar. El poder atrau. I el poder és la base de la corrupció. Quina diferència entre els polítics i els joves conreadors de les vinyes i les oliveres del país!

He collit un ram gros de fonoll. Compraré un bon llobarro, una dotzena de figues, unes tomates i unes mongetes tendres. Serà un menú de setembre: amanida de tomata i mongeta tendra, llobarro perfumat amb fonoll, figues amb una rajolí de crema de llet. Setembre anticipat, tast del que m’espera des del punt de vista gastronòmic per fer-me oblidar el que m’espera des del punt de vista d’aquest meu país tan desgraciat, de les desgràcies del qual nosaltres som els primers culpables. No, no tenim perdó.

stats