Relleu d’hegemonies: de Washington a Pequín
RELLEU. “La globalització la va iniciar Occident però la conseqüència final és que nosaltres perdrem el poder”, va vaticinar fa anys Javier Solana en una trobada del Cidob a Barcelona. Era el 2010, estàvem en el pitjor moment de la crisi financera, i els experts parlaven del final de l’hegemonia dels Estats Units, mentre les noves potències econòmiques emergents reclamaven reformar les institucions financeres internacionals.
Set anys després, el món assisteix a aquest relleu d’hegemonies. És la Xina qui exerceix de defensora de l’ordre mundial davant d’uns Estats Units revisionistes, que reneguen d’un sistema d’aliances que es van fer a mida. És paradoxal que el secretari general de l’autoritari Partit Comunista més gran de la història s’aferri a l’agenda globalitzadora, com va fer Xi Jinping a l’aquelarre anual del capitalisme de Davos al gener. Encara que la seva sigui una globalització amb control de capitals i sectors tancats a la inversió estrangera, que els ha fet passar de gegant demogràfic a gegant econòmic i ara, també, polític. Una globalització il·liberal, que ara defensa la lluita contra el canvi climàtic però censura mitjans i expulsa missioners.
EXPANSIÓ. Pequín s’ha convertit en el soci comercial més important del Pròxim Orient, i supera fins i tot el volum de petroli que hi compren els Estats Units. La Xina i l’Aràbia Saudita van firmar l’any passat un pla quinquennal de cooperació militar. Xi Jinping ha defensat públicament la solució dels dos estats per a Palestina, mentre abasteix d’armes el règim de Baixar al-Assad. Pequín, a més, ha deixat clar el seu suport a la intervenció de Moscou a Síria i algunes fonts asseguren que assessors militars xinesos han estat enviats a contribuir a la formació de l’exèrcit sirià.
Els grans imperis mediàtics xinesos han viscut també una ràpida expansió arreu de l’Àfrica els últims anys. Diaris, revistes, canals de televisió per satèl·lit i ràdios del continent africà compten avui amb capital xinès, com a part de la llarga campanya de Pequín per reforçar el seu poder tou, a través de la diplomàcia, l’ajuda exterior, els acords comercials i programes de beques i de formació.
No és casualitat que, des del novembre, el nou president de la Interpol sigui Meng Hongwei, viceministre xinès de Seguretat Pública i antic representant de Pequín en aquesta organització de cooperació policial; o que la Xina hagi pressionat durant mesos per aconseguir comandar els Cascos Blaus de les Nacions Unides, comprometent-se a contribuir activament en el desplegament dels seus soldats en missions humanitàries i desafiant el poder que els francesos han tingut sobre aquest departament de l’ONU durant dues dècades.
AMENACES. Dels molts fronts oberts per Trump a la Casa Blanca, la primera crisi xinesa ha quedat en escaramussa perquè el nou president dels Estats Units ha decidit finalment no qüestionar la política d’una sola Xina. A llarg termini, però, Washington i Pequín encara tenen unes quantes àrees de confrontació més, comercials, monetàries o d’influència, des del mar del Sud de la Xina fins a Corea del Nord. Mentrestant, Trump reacciona com un autòcrata ofès contra la judicatura que li atura el decret de prohibició d’entrada de ciutadans de set països de majoria musulmana.
Potser l’arribada de Trump al poder és “el final del segle nord-americà”, com escrivia algun analista a la premsa dels Estats Units, però el moment de la Xina també arrossega un munt d’incerteses: desigualtats, corrupció, abusos de poder i debilitats econòmiques.
En aquella trobada del 2010, la professora nigeriana Funmi Olonisakin advertia de la “connivència entre les elits d’aquest sistema global i les elits dels estats fràgils” i dels seus efectes en “la gent que sobreviu malgrat els seus líders”. En aquest relleu d’hegemonies, Occident viu trasbalsat per l’emergència del discurs antiestablishment i els seus resultats electorals, mentre a l’Orient el poder se sent reforçat. Però, fins i tot si hi ha un canvi de rols al capdamunt d’aquest sistema global, l’amenaça continua sent la mateixa i s’ha fet més profunda.
