04/02/2017

Quin és el vostre paisatge preferit?

3 min

Quin és aquell lloc que quan el contempleu, quan hi passegeu, quan hi viviu, us fa sentir bé amb vosaltres mateixos, us dona pau i us injecta energia? Tots tenim els nostres paisatges estimats i quotidians, aquells llocs en què ens sentim com a casa. N’acostumem a tenir uns quants, oi? Són perfectament reals, físics, i alhora subjectius, perquè estan tenyits de la nostra mirada, de la nostra experiència. Poden estar associats a lectures, a amistats, a epifanies, a comiats... Un mar d’oliveres esventat, un reclòs i humit jardí romàntic, la grandiositat d’un pic nevat, la calma d’una planassa marina a l’hivern, la nostra quotidiana trama urbana contemplada des de l’avió quan tornem a casa, aquell tall de lluna que veiem cada nit des de la finestra. Paisatges!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta setmana, Joan Nogué, director i fundador de l’Observatori del Paisatge -per poc temps, perquè al març deixa el càrrec-, ha ingressat a l’Institut d’Estudis Catalans amb una conferència en què reivindica el paisatge com a bé comú, no des de la vella contraposició entre el que és públic i el que és privat, sinó des de la suma ètica entre el que és objectiu -el paisatge com a bé físic, gairebé sempre humanitzat, amb els seus valors naturals o construïts- i el que és subjectiu -el paisatge com a percepció individual d’una realitat col·lectiva, també amb els seus valors, en aquest cas culturals i psicològics.

“La meitat de la bellesa d’un paisatge depèn del mateix paisatge, i l’altra meitat de qui el contempla”. L’aforisme, citat per Joan Nogué, correspon al filòsof i escriptor xinès Lin Yutang (1895-1976), un dels principals introductors de la filosofia oriental a Occident. Esclar, tantes vegades sentim el desig de fondre’ns amb el paisatge, d’esdevenir-ne part: la nostra mirada és llavors paisatge, l’olorem i l’escoltem, el pintem, el fotografiem i l’escrivim, el caminem o el sobrevolem. “Això és la joia -ser un ocell, creuar / un cel on la tempesta deixà una pau intensa”, escrivia Màrius Torres. Ser al paisatge i ser paisatge, en harmonia.

Però només és possible gaudir la pau intensa del paisatge, de tot el que ens envolta, quan partim d’una pau interior, d’un benestar ètic. Per estar bé amb el món cal estar bé amb un mateix. Si la nostra ànima no és un lloc agradable, no trobarem el nostre lloc en el paisatge del món, en un paisatge que és col·lectiu, de tots. Anirem, per dir-ho a la manera de Marc Augé, d’un no-lloc asèptic i artificiós, sobrecarregat de perfums i de llum, a un altre no-lloc sense identitat. No ens hi identificarem. Tan sols jugarem amb el paisatge com una ficció, com en una mera especulació sentimental, com si fos una postal. Fins i tot potser consumirem un paisatge convencionalment bell, però no el farem nostre, intensament nostre.

El respecte pel paisatge, sigui urbà o natural, passa per aquesta capacitat de viure’l, de sentir-lo, de conèixer-lo, de compartir-lo. El paisatge sempre és cultura i ètica, és meu i de tots: sempre és un diàleg. L’especulació amb el paisatge és incultura i immoralitat, és un monòleg. Una societat amb un degradat paisatge moral produeix un degradat paisatge físic: ciutats caòtiques i grises, com camps de batalla, i entorns rurals contaminats, abandonats, recremats. Una societat així produeix el contrari del que volia Ildefons Cerdà, que aspirava a ruralitzar la ciutat (a aportar-hi natura) i a urbanitzar l’espai rural (a aportar-hi progrés tècnic). El paisatge del bé comú que defensa Joan Nogué -i allà on diem paisatge podeu posar-hi, si voleu, poble, ciutat o país- és, d’alguna manera, un retorn a aquest ideal cerdanià, de fusió de natura i cultura, del qual encara som ben lluny.

stats