Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
Avui és Sant Jordi. I és un d’aquells dies en què és molt plaent sentir-se part d’una multitud. No d’una massa indiferenciada i anònima, sinó d’una multitud de subjectes, que no reneguen de la seva individualitat particular, cadascú amb la seva motivació pròpia i sempre legítima, aplegats al voltant d’un esdeveniment viscut en comú. És, es diu sempre, la festa del llibre. I en part és cert. Avui sortirem als carrers i les places de Catalunya, i entrarem a les llibreries del país, per comprar llibres i, tant de bo!, també per regalar-ne.
Comprar un llibre és sempre complir amb un ritual laic que té els seus propis protocols. I cadascú reconeix els seus. N’hi ha que ho faran per inèrcia, perquè toca. N’hi ha també que en compraran només per regalar-ne algun, però que no se’n quedaran, pobrets!, cap per a ells mateixos. N’hi ha que ho faran com ho fan sempre, de manera habitual, buscant entre les novetats o entre les lectures encara pendents: l’autèntic lector és qui sempre té llibres per llegir i qui, a més, sap que una vida no basta per llegir tot el que voldria. N’hi ha que s’ho faran per trobar el llibre del qual han sentit a parlar aquests dies als prescriptors eventuals: aquells que només parlen de llibres quan s’acosta Sant Jordi. I d’altres que ho faran seguint l’impuls propi o les recomanacions d’altres lectors o d’aquests oficiants privilegiats en aquesta festa meravellosa que són els llibreters i les llibreteres amb criteri, una espècie que caldria protegir per llei.
N’hi haurà que busquen, en la lectura, un refugi o un aixopluc, un parèntesi a la vida precària que ens ha tocat de viure, una via per escapar-se, a través dels mons que sempre obre un llibre, del tràfec quotidià i les misèries amb què el nostre temps ens inquieta. D’altres, tanmateix, ho faran per poder habitar i viure amb lucidesa els drames del present. N’hi haurà que busquen llibres per passar el temps i entretenir-se, sense esperar que, al final de la lectura, en resti alguna cosa més que l’estímul per a una desconnexió, i d’altres que els busquen, al contrari, amb l’esperança de viure un daltabaix, un trastorn que els faci créixer. N’hi ha que buscaran la confirmació dels seus gustos, el retrobament plàcid i sense sorpreses que els confirmi en el que són, i d’altres que s’arriscaran al terratrèmol del descobriment, sempre incert, que pot modificar conviccions i punts de vista.
El tòpic, decebedor, suggereix que es compren més llibres dels que es llegeixen, i només de pensar-ho provoca un inquietant calfred. I això val, segurament, per als que busquen els llibres que se suposa que han de buscar, perquè tothom en parla, més que per als que, amb delicadesa, es dedicaran a cultivar la seva privilegiada raresa, buscant, amb l’esperança de trobar-lo, el llibre que els cal.
George Steiner va encertar a definir, en el seu llibre Errata. Una vida a examen, la missió de tota educació digna d’aquest nom: “Cridar l’atenció d’un estudiant cap a allò que, en un principi, sobrepassa el seu enteniment, però que, per la seva altura i fascinació, obliga a perseverar en l’intent”. No em sembla que es pugui expressar millor el desig que bé podria definir el lector o la lectora que busquen un llibre amb l’aspiració a confrontar-se, de manera exigent, amb els seus propis límits. Perquè si llegim és justament per sortir fora de nosaltres mateixos i, si pot ser, per retornar-hi més rics. Si llegim, en el fons, és perquè no ens acontentem amb el que ja tenim. Perquè esperem, del que ens arriba dels altres, en forma de llibre, una nova llum. La llum que ens manca, i que sempre ve de fora. Com amb l’amistat.
