Que jo recordi, diu Rato
Keith Richards, mal que li pesi a Mick Jagger, és el líder natural dels Rolling Stones, i això li dóna dret a fer veure que ha caigut de dalt d’un cocoter o a declarar que ha esnifat les cendres del cos del seu pare. Són coses escandaloses que a alguns els semblen totalment inoportunes, però Keith Richards és un divo del rock i des d’aquesta condició té dret a dir el que li roti, encara que després ho hagi de desmentir per no regirar massa el personal. Al cap i a la fi, digui el que digui ara ja no vindrà d’un pam.
No és el cas, en canvi, de Rodrigo Rato, que ha estat vicepresident primer i ministre d’Economia del govern espanyol, a més de director general del Fons Monetari Internacional, i que, a pesar d’haver ocupat aquestes altes responsabilitats, declara ara davant de la justícia pel cas Nóos i se li qüestiona la seva relació amb Iñaki Urdangarin. No nega que es reunissin, diu en tot cas que no se’n recorda. És esmentar-li el nom del gendre i cunyat de dos reis d’Espanya, i marit d’una infanta, i a Rodrigo Rato li sobrevé un atac d’amnèsia. Ves quines coses.
En la seva qualitat de vicepresident i de ministre d’Economia, el senyor Rato devia tenir necessàriament una agenda, que per força no devia portar ell personalment sinó algun secretari o secretària. És a dir, que si al senyor Rato la memòria li falla bé hi ha d’haver algun paper, oficial o extraoficial, que doni fe de les reunions que mantenia durant l’exercici del seu càrrec. Dit d’una altra manera, cantin papers i mentin barbes.
Jo mateix vaig ser dels que varen creure en una altra època que Rato representava una dreta espanyola mínimament explicable i raonable, en contraposició amb un Mariano Rajoy que venia de l’episodi dels hilillos de plastilina, però que tanmateix es va endur la successió de José María Aznar a canvi de ser un inútil rematat. Rodrigo Rato no era cap inútil, sinó només un canalla, i això el va descartar com a candidat a la presidència.
A Espanya no es pot ser intel·ligent i mala persona a la vegada. Si es reuneixen les dues condicions, acabes davant d’un tribunal afirmant si recordes o no recordes haver-te reunit amb un membre destacat de la Corona, de la mateixa manera que tampoc no recordes haver-te trobat amb el ministre d’Interior, altrament dit Jorge Fernández Díaz, per si et podia espolsar alguna culpa.
Torno a Keith Richards. Si el veterà guitarrista dels Rolling Stones pot ser vist com un personatge difícil, que algú m’expliqui què hem de fer amb l’exministre i exvicepresident Rodrigo Rato, que pel que es veu no s’enrecorda del que no li interessa i que mostra una predisposició absoluta a prendre’ns el pèl a tots, amb la benedicció en funcions del govern que sufraguem vostè i jo. No és rock exactament, i no m’agrada. Que jo recordi, esclar.
