29/01/2017

Què els està passant?

3 min

Què ens està passant?, es demanava no fa gaires dies en David, un expatriat britànic, concretament escocès, en un país del golf Pèrsic. En David no estava a favor de la sortida d’Escòcia del Regne Unit. Ara no ho té tan clar: va votar en contra del Brexit. Què ens està passant? La seva dona, la Lisa, una anglesa de Londres que fa vint anys que és fora del país, ho tenia molt clar: ja no tan sols no dominem el món, David, sinó que ni tan sols ho podem fer veure. I la prova és que fins i tot vosaltres voleu fotre el camp!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No fa gaires dies, en una magnífica columna publicada a La Vanguardia, Pilar Rahola analitzava amb molta intel·ligència i capacitat de penetració la situació francesa (“Metàfora França”, La Vanguardia, 22 de gener del 2017). França, deia Pilar Rahola, ja no és la nació de la grandeur, l’estat jacobí amb mà de ferro que dominava el seu territori tant com aspirava a dominar Europa. França ha deixat de jugar el paper de referent intel·lectual i polític que havia jugat fins fa uns trenta anys. El país sembla que es desfà enmig d’un estat de malaise aparentment inefable.

Espanya fa molt de temps que amb prou feines juga cap paper fort enlloc. No ho dic amb alegria. Ho dic constatant un fet que, ben mirat, ha perjudicat molt Catalunya. Espanya va viure molts anys del proteccionisme, de l’ honra sin barcos, de los 300 millones i dels records imperials. Ni la Transició ni la revifalla econòmica dels anys 90 van servir per fer els deures, i ara veiem com l’Estat sembla que va pel camí de desfer-se perquè n’hi ha molts, nosaltres, que en volem marxar.

El Regne Unit, França i Espanya són estats importants que s’estan descomponent, en crisi permanent. Tots tres comparteixen passats imperials d’una importància cabdal per comprendre el món actual, en la mesura que això és possible. Tots tres fa molt de temps que viuen un declivi radical que, penso, no ha estat prou analitzat per entendre fins a quin punt té l’origen en la seva incapacitat per assumir el pes real que tenen avui. No assumir el pes que tenen i que tindran en el futur no els permet donar respostes adequades als problemes plantejats. Quan el Regne Unit decideix plantejar-se la sortida de la Unió Europea, ho fa amb els arguments de frenar la immigració i recuperar el control. Tots els mals del país resumits en un proteccionisme gairebé infantil, animat pels extremistes i consentit per Corbyn des de l’ala més esquerrana del laborisme, i per Theresa May des de Downing Street.

França viu atrapada entre el vell discurs republicà, els passats mitificats del Somme, de la Resistència i del París capital del món, i els passats dissimulats del col·laboracionisme, d’Indoxina i d’Algèria. França viu un present incert, trufat d’impotència, de barris malferits, de feixisme tout court, de gauchisme d’aire maoista, de polítics de l’establishment incapaços d’encarnar cap valor que no sigui el d’un estat exhaust i sense capacitat de resposta. Polítics en retirada, sense idees... Mentre escric em ve al cap el duc de Sully, ministre d’Enric IV que al segle XVI va rebre l’encàrrec de reconstruir un país mig partit per la guerra civil entre hugonots i catòlics. “ Labourage et pâturage sont les mamelles de la France ”, va dir per resumir les polítiques que es proposava tirar endavant. Quines són les mamelles de la França d’avui? I quines són les mamelles del Regne Unit? Com es proposen servir els nous britànics i els nous francesos? ¿Poden viure aquests països ancorats en una permanent lluita amb el seu passat?

Espanya és el paradigma d’aquesta lluita absurda amb el passat. Espanya aferrada a una aspiració d’uniformitat impossible, aferrada a un somni pastat en el mite dels Reis Catòlics que només ha servit per convèncer els convençuts. Espanya plorant la insignificança a la qual es va condemnar a finals del segle XIX, i de la qual mai no s’ha recuperat. França i el Regne Unit farien molt bé de mirar-se en el mirall espanyol. És el mirall del vivo sin vivir en mí, el mirall d’Unamuno i de l’existencialisme castís de la Generació del 98 que tan bé va saber criticar Joan Fuster. Precisament Fuster, en el seu llibre Contra Unamuno y los demás, deia que les nacions triguen cent anys o més a digerir les seves conflagracions armades. Doncs bé, ¿quant de temps triguen les nacions que han estat bressol d’imperis a pair la seva desaparició quan, de fet, apareixes en tots els llibres d’història com a part del bàndol guanyador?

Labourage et pâturage... Cal una bona combinació d’encarnacions i de programa. Cal potenciar la llibertat i la resposta social. Cal que diguem -i ens diguem- la veritat d’una vegada. Així en David començarà a obtenir respostes.

stats