Què carai li passa a la democràcia?
Estem vivint la segona gran crisi de la democràcia liberal. Aquest sistema, nascut de la Il·lustració i impulsat per les revolucions francesa i nord-americana, es va anar consolidant fins a basar-se en el sufragi universal en el marc dels estats nació. La primera gran crisi va ser als anys 20 i 30 del segle XX, amb els feixismes criminals i el no menys criminal totalitarisme comunista. L’hecatombe de la Segona Guerra Mundial va permetre refundar el sistema i apuntalar-lo en contraposició a l’enemic dictatorial soviètic.
Les darreres dècades del XX i primeres del XXI han tornat a deixar tocada la democràcia liberal per un cúmul de factors: fi de la Guerra Freda (inestabilitat geopolítica i crisi de l’estat del benestar a l’Europa Occidental), anquilosament dels partits (reductes endogàmics, meres maquinàries de poder), globalització (desorientació identitària, rebrot de la por a la diferència, retorn de la religiositat excloent), crisi econòmica (reducció dràstica de la classe mitjana a l’Occident capitalista), esclat tecnològic comunicatiu (tothom és emissor en una àgora infinita; els mitjans tradicionals han perdut credibilitat), i a Europa, estancament de la construcció d’una unitat democràtica superior (euroescepticisme).
Fruit de tot això, està en auge un autoritarisme consistent a desvirtuar els mecanismes de la democràcia liberal en nom del poble (populisme) per exercir el poder saltant-se controls i contrapesos. Està passant en molts països de diverses maneres. Als de l’antiga àrea d’influència soviètica, es nota la falta de tradició democràtica. Les dictadures comunistes hi han deixat pòsit: és el cas de la Rússia de Putin, l’Hongria d’Orbán o la Polònia de Kaczynski. La Xina comunista, si d’una banda ha adoptat el capitalisme d’estat, de l’altra resta molt lluny d’assumir uns mínims valors de la democràcia liberal: el seu autoritarisme és previ.
¿I què passa a l’Occident capitalista, bressol de les democràcies liberals? A França, pàtria de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, l’amenaça ve d’una Marine Le Pen amb trets d’un populisme republicà xenòfob, però guardant millor les formes que el seu pare o els seus companys de viatge d’altres països.
El cas emblemàtic de Trump als EUA, tan influent a nivell mundial, és el més simptomàtic: en nom de la llibertat i l’èxit individual, en nom del somni nord-americà del self-made man, sembla disposat a carregar-se (de moment amb èxit limitat) una complexa arquitectura democràtica centenària que, malgrat tots els defectes, sempre serà millor que l’arbitrarietat d’un president totpoderós. Al Regne Unit, on l’arrelament de la tradició democràtica liberal és inqüestionable, el retrocés s’ha produït en forma de rebuig a la Unió Europea, és a dir, a l’ideal d’una democràcia liberal supraestatal. Àustria ha superat pels pèls el perill de l’extrema dreta, i Alemanya, tot i els brots neonazis, aguanta ferma amb el lideratge de Merkel i ara l’alternativa de Schulz.
Encara a Europa, els països llatins o mediterranis (Itàlia, Espanya, Grècia, Portugal), amb unes democràcies estantisses que ja van sucumbir al feixisme, ara pateixen una forta crisi econòmica amb el consegüent augment de les desigualtats, i una no menys greu crisi institucional, amb l’eclosió de la corrupció endèmica. Políticament això s’ha traduït en inestabilitat. Ningú (ni els vells partits, ni els nous moviments) sembla tenir prou força per imposar un rumb alternatiu. És en aquest context que cal situar el cas català. La nostra resposta a aquesta segona crisi de la democràcia liberal és l’aspiració majoritària a construir una democràcia liberal de nova generació desenganxada del llast espanyol i enganxada, en canvi, al vell somni d’una Europa unida més democràtica.
