Pot ser racista la correcció política?
Aprofitant que ahir la llibertat d’expressió i la censura van ser protagonistes a l’ARA, vull reflexionar sobre la subtil manera com ens censura la correcció política. I em centraré en un tema delicat i d’enorme vigència, un tema en què està en joc l’avanç de l’extrema dreta a Europa: el repte que suposa per a una societat la convivència entre grups ètnics amb valors substancialment diferents. Editant diaris, ja fa temps que constato que en el món dels mitjans hi ha una voluntat -subreptícia, tàcita i molt general- d’invisibilitzar aquest problema. Si en la primera versió d’un titular de portada hi apareix gitano, puc predir que s’acabarà canviant. No sé si hem de dir gitano, rom o romaní -té tot el dret a decidir-ho la mateixa comunitat-, però n’hem de poder dir d’alguna manera quan en la notícia, com passa sovint, no és una dada irrellevant. La correcció política, que sempre té veus, corre a censurar: “No veus que així els estigmatitzes?” I un bon informador hauria de respondre: “No veus que només així els deixo d’ignorar?”
D’una banda, tenim barris humils on grups ètnics diferents conviuen amb evidents malestars. De l’altra, una opinió publicada firmada per persones benestants que fan el que poden per no conviure -fugint, si cal, de l’escola pública- amb grups ètnics diferents del seu. (Poden tenir i exhibir, això sí, amics i coneguts en l’elit més culta i integrada d’aquests grups.) I quan les tensions esclaten sembla que els “racistes” només puguin ser els primers.
Hi ha una correcció política que ha vingut a dir que conviure amb altres ètnies enriqueix i és fantàstic. Però no és igual conviure amuntegats en pisos amb parets de paper de fumar que conviure, quan tu vols i on vols, com qui fa excursions a un parc temàtic. ¿Podem recriminar als pocs saltencs d’origen català que portin els seus fills a Girona? Què faríem nosaltres? Diguem-ho clar: en certes condicions, la convivència ètnica pot ser un repte insuperable que defugen, així que poden, els que tenen més mitjans.
I, tanmateix, només una convivència a fons en cada barri i poble evita la derivada inevitable d’aquest malestar: els guetos. Els de les banlieues, però també aquells en què només hi viuen classes mitjanes o altes. És gueto -en el sentit més ampli- tot nucli humà que només t’obliga a viure amb els que són com tu. Acull i integra més el barri on esclata el “racisme”, que el barri on no esclata res. Ho deia una notícia d’ahir: a Ciutat Vella, 12 mesquites; a Sarrià - Sant Gervasi, cap.
La correcció política creu que canviant paraules canvia la realitat. Informar és tot el contrari: és un intent de canviar la realitat dient les coses pel seu nom. Fa poc, un amic meu va anar a les jornades de portes obertes d’una escola catalana i progre al cor de Ciutat Vella. En un apart, i com a argument decisiu perquè hi portés el fill, la directora li va dir: “Sàpiga que aquí només hi ha nens i nenes europeus”. Qui són, qui som, els racistes?
