10/03/2013

La civilització pot sobreviure al capitalisme?

6 min

Una cosa és el capitalisme i una altra és el capitalisme existent a la pràctica . Avui dia, de fet, se sol utilitzar el terme capitalisme per designar sistemes en què no hi ha capitalistes: per exemple, el grup Mondragon, una cooperativa basca, o les cooperatives del nord de l'estat d'Ohio, en expansió i sovint amb suport dels conservadors. Alguns fins i tot empren aquest terme en referència a la democràcia industrial que preconitzava John Dewey, el principal filòsof social nord-americà, a finals del segle XIX i principis del XX. Dewey instava els treballadors a convertir-se en els "amos del seu propi destí industrial" i a sotmetre totes les institucions al control públic, inclosos els mitjans de producció, intercanvi, publicitat, transport i comunicació. En cas contrari, argumentava Dewey, la política no seria més que "l'ombra que les grans empreses projecten sobre la societat". Doncs bé, avui dia el control del govern es concentra estrictament als nivells més alts de l'escala d'ingressos, mentre que la gran majoria, que es troba més avall , ha estat, a la pràctica, desposseïda dels seus drets. El sistema politicoeconòmic actual és una forma de plutocràcia molt diferent de la democràcia, entesa com l'organització política en què la voluntat popular influeix de manera significativa en les polítiques.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al llarg dels anys, s'han mantingut debats seriosos sobre la compatibilitat del capitalisme i la democràcia. Almenys pel que fa a la democràcia capitalista existent a la pràctica (d'ara endavant DCEP), estem en condicions de respondre a la pregunta: capitalisme i democràcia són radicalment incompatibles. Em sembla poc probable que la civilització pugui sobreviure a la DCEP i la forma de democràcia fortament atenuada que comporta. Ara bé, ¿es podrien canviar les coses amb una democràcia que funcionés correctament?

Centrem-nos en el problema immediat més transcendental que afronta la civilització: la catàstrofe mediambiental. En aquest punt, les polítiques i l'opinió pública divergeixen considerablement, cosa habitual en la DCEP. Aquest trimestre, Daedalus , la revista de l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències, examina la naturalesa d'aquesta discrepància. L'investigador Kelly Sims Gallagher apunta que "109 països han aprovat mesures polítiques d'algun tipus en matèria d'energies renovables i 118 països s'han fixat objectius per a les energies renovables". "Per contra, els Estats Units no han adoptat cap bateria de mesures coherent i estable a escala nacional per fomentar l'ús d'aquestes energies".

No és pas l'opinió pública el que desvia la política nord-americana de la normalitat internacional. Més aviat al contrari. L'opinió pública és molt més pròxima a la norma mundial del que reflecteixen les polítiques del govern nord-americà. També és molt més favorable a prendre les mesures necessàries per fer front a la probable catàstrofe mediambiental que pronostica un consens científic aclaparador -i que es pot produir en un futur no gaire llunyà.

El fet que la ciència tingui influència sobre el poble és profundament preocupant per als que dominen l'economia i la política estatal. Un exemple actual que il·lustra la seva preocupació és la llei de millora del coneixement del medi ambient, proposada als legisladors estatals pel Consell Nord-americà per a l'Intercanvi Legislatiu (ALEC), un grup de pressió finançat per empreses que dissenya legislació ajustada a les necessitats de les grans empreses i les grans fortunes. La llei ALEC estableix un "ensenyament equilibrat" de la climatologia a les aules de primària i secundària. Ensenyament equilibrat és una expressió codificada que significa ensenyar la negació del canvi climàtic per compensar els postulats de la climatologia convencional. És equiparable a l'ensenyament equilibrat que defensaven els creacionistes a fi que es pogués impartir la ciència de la creació a les escoles públiques. En diversos estats ja s'han promulgat lleis basades en models proposats per l'ALEC. Evidentment, tot això es disfressa amb el discurs sobre l'ensenyament del pensament crític -una idea brillant, sens dubte.

Les informacions dels mitjans de comunicació solen presentar una polèmica sobre el canvi climàtic que enfronta dos bàndols. Un bàndol està format per la majoria aclaparadora dels científics, les principals acadèmies nacionals de ciències del món, les publicacions científiques professionals i el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest col·lectiu està d'acord pel que fa a l'existència del canvi climàtic, coincideix que té un component humà substancial, que la situació és greu i potser desesperada i que, molt aviat, potser en qüestió de decennis, el món arribarà a un punt d'inflexió a partir del qual el procés s'intensificarà de manera dràstica i passarà a ser irreversible, un fet que tindrà unes conseqüències socials i econòmiques de molta gravetat. És molt poc freqüent que hi hagi un consens tan ampli en qüestions científiques complexes.

L'altre bàndol està format pels escèptics, entre els quals hi ha uns quants científics respectats que adverteixen que hi ha molts elements desconeguts -que vol dir que la situació pot no ser tan greu com es pensava, o pot ser pitjor.

D'altra banda, hi ha un grup molt més nombrós d'escèptics que ha estat exclòs d'aquest debat orquestrat: científics de molt renom experts en el clima que veuen els informes periòdics de l'IPCC com a excessivament conservadors. Malauradament, la realitat ha donat la raó a aquests científics reiteradament.

Segons sembla, la campanya propagandística ha tingut un cert efecte sobre l'opinió pública als Estats Units, que és més escèptica que la norma a escala mundial. Però l'efecte no és prou significatiu per acontentar els amos. Per aquest motiu, cal pensar, certs sectors del món empresarial dirigeixen el seu atac cap al sistema educatiu. En el congrés d'hivern del comitè nacional del Partit Republicà de fa unes setmanes, el governador de Louisiana, Bobby Jindal, va advertir a la cúpula que han de "deixar de ser el partit ignorant": "Hem de deixar d'insultar la intel·ligència dels votants".

En el sistema de la DCEP és molt important, per als interessos a curt termini dels amos de l'economia i el sistema polític, que ens convertim en un poble ignorant, que la ciència i la racionalitat no ens desviïn, i a pastar fang les conseqüències. Aquests objectius estan profundament arrelats en les doctrines fonamentalistes defensores del lliure mercat que es prediquen en la DCEP, tot i que aquestes doctrines se segueixen d'una manera d'allò més selectiva, amb l'objectiu de sostenir un estat poderós que estigui al servei de la riquesa i del poder. Les doctrines oficials són víctimes d'una sèrie d'ineficiències del mercat que resulten familiars, entre les quals el fet que els efectes de les transaccions sobre els altres no es tinguin en compte. Es tracta d' externalitats que poden tenir conseqüències significatives. La crisi econòmica actual n'és un exemple eloqüent. En part, la crisi té el seu origen en els grans bancs i els fons d'inversió que no van tenir en compte el risc sistèmic -la possibilitat que s'ensorrés el sistema en el seu conjunt-. Tanmateix, el cas de la catàstrofe mediambiental és molt més seriós, perquè l'externalitat amb què es fa els ulls grossos és el destí de l'espècie. I no tenim enlloc on anar a parar la mà i suplicar un rescat.

En el futur, els historiadors (si n'hi ha) estudiaran l'espectacle curiós que s'està produint a principis del segle XXI. Per primera vegada en la seva història, la humanitat s'enfronta a la possibilitat significativa que es produeixi una calamitat d'una gravetat extrema com a conseqüència dels seus actes. Els historiadors observaran que el país més ric i poderós de la història, que gaudeix d'avantatges incomparables, lidera els esforços per intensificar el desastre probable. Per la seva banda, les anomenades societats primitives -les nacions originàries del Canadà, les tribus, els indígenes, els aborígens- lideren els esforços per preservar les condicions que permetin als nostres descendents directes tenir una vida digna. Els països amb una població indígena nombrosa i influent són els capdavanters, amb diferència, en la lluita per la conservació del planeta. Els països que han portat les poblacions indígenes a l'extinció o la marginalitat extrema són els que s'encaminen de dret cap a la destrucció.

En aquest sentit, l'Equador, un país amb una població indígena molt nombrosa, cerca ajuda procedent dels països rics per poder mantenir les seves importants reserves de petroli sota terra, on haurien de ser. Paral·lelament, els Estats Units i el Canadà s'entesten a consumir combustibles fòssils, les perillosíssimes sorres bituminoses canadenques incloses, i a fer-ho de la manera més ràpida i exhaustiva possible, mentre enalteixen les virtuts d'un segle d'independència energètica (a grans trets, intranscendent) sense dignar-se a mirar de reüll l'aspecte que tindrà el món després d'aquesta obstinació extravagant a autodestruir-se.

Aquesta observació es pot generalitzar: arreu del món, les societats indígenes lluiten per protegir el que de vegades anomenen els drets de la natura, mentre les civilitzades i sofisticades es burlen d'una ximpleria tal. Tot plegat és exactament el contrari del que dictaria la racionalitat, tret que es tracti de la mena de raó esbiaixada que passaria pel sedàs de la DCEP.

stats