Polifonia i una certa normalitat

Això ja és una tradició”, diu Biel Mesquida del Festival de Poesia de la Mediterrània que, entre dijous 11 i dissabte 13 de maig, viurà l’eclosió de la dinovena edició. Es diu aviat, però en la història d’aquestes illes nostres hi ha ben pocs festivals que hagin surat 19 anys de tira -i sense tira-. Ara no sé si dir que el fet que aquesta anòmala longevitat vingui de la mà de la poesia és encara més extraordinari -cosa que tiraria pel terra la teoria de la tortada de Guillem Frontera: com més petit és el pastís, les ganivetades són més grosses- o si pensar que potser per això mateix, perquè l’única que hi guanya és la poesia i totes les persones que en frueixen, no hi ha qui l’enfonsi.

No. El més just és dir que el Festival de Poesia de la Mediterrània, amb l’incombustible Biel Mesquida al capdavant, està organitzat amb tant de criteri com constància, amb una visió tan local com global, enfocat des d’una mirada plural de la poesia, una polifonia que, any rere any, reuneix poetes que es compten entre els més coneguts del món i d’altres que ho són manco però que igualment reuneixen l’única condició que ha posat sempre el festival: deixar sentir la veu del que és vertadera poesia.

En basc, en francès, en nepalès, en esperanto, en gallec, en romanès, en castellà o en català, la poesia sona en la llengua dels qui l’escriuen i es fa música. Es farà música aquesta setmana entrant, a Inca, Manacor, Binissalem, Santanyí i sobretot a Palma, al concert poètic de Paco Ibáñez i a la Festa de la Poesia, ambdós al teatre Principal, divendres i dissabte respectivament. Festassa.

Un festival de premis

Només en les darreres setmanes: Sebastià Perelló, premi de la Crítica de l’Associació Espanyola de Crítics Literaris en la categoria de narrativa en català per Veus al ras ; Pau Vadell, poeta i editor d’Adia, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2017 per Esquenes vinclades ; Xavier Montoliu, premi Serra d’Or per la traducció de Per què ens estimem les dones? de Mircea Cartarescu, una aposta de Lleonard Muntaner Editor i, molt especialment, de Maria Muntaner (editora); Gabriel Janer Manila, també premi Serra d’Or però en la categoria de memòries per Ha nevat sobre Yesterday. Són reconeixements més que suficients a diversos àmbits de la literatura per tornar a dir que les persones que s’hi dediquen a les Illes es troben en un moment esplèndid. Observadora com som del whatsapp de Poetrui -un trui literari nostrat sorgit ja fa un parell d’anys demostrant la bona sintonia que hi ha, en general, entre la majoria de membres d’aquest sector-, us puc assegurar que el compte del grup s’ha convertit, no només en un bon aparador i crida per a qualsevol novetat i esdeveniment, sinó en un festival de mamballetes (emoticones) que boten d’un lloc i de l’altre cada vegada que hi ha un nou premi entre els nostres.

N’hi ha que diuen que els escriptors i escriptores d’aquestes illes ja fa un temps que es varen proposar fer feina dins la normalitat; n’hi ha que asseguren que l’àmbit literari català s’ha convertit en els darrers temps en més país que mai i més que en qualsevol altre sector de la creació i n’hi ha que apunten a la relativa, encara no aconseguida del tot, professionalització d’editorials, llibreries, autors i autores. Sigui pel motiu que sigui, el literari és un món viu que sembla haver après, abans que d’altres, a viure en una certa normalitat. Que ja és molt.

William Kentridge

Aquesta setmana també hem conegut la distinció a l’artista William Kentridge amb el premi Princesa d’Astúries de les Arts. És un dels més grans de la contemporaneïtat. D’ell, en vàrem poder contemplar una petita mostra a la galeria Kewenig de Palma fa un parell de mesos. Michael Kewenig, el galerista, va morir fa poques setmanes amb la idea al cap de facilitar una mostra del sud-africà a la Llonja, com ja va organitzar-ne una fa uns anys de Christian Boltanski. Consellera Fanny Tur: i si ho féssim possible?