01/04/2017

Píndoles de diumenge

3 min
Píndoles de diumenge

L’ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ marcarà els pròxims mesos. L’Estat està disposat a utilitzar els seus instruments, que són molts, contra la convocatòria del referèndum. El seu nou pas endavant assenyala els treballadors de l’administració com a objectiu i amenaça amb el delicte de malversació de fons públics que havia evitat fins ara. És curiós que l’autoinculpació, comunicada oficialment per carta des del primer moment davant del TSJC, de l’aleshores conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, no tingués conseqüències i la fiscalia preferís mirar cap a una altra banda quan va triar els objectius del 9-N. ¿Hauria sigut massa difícil d’explicar pel món?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara, en canvi, l’estratègia és una altra i el grau d’amenaça va pujant. Els secretaris judicials visiten les institucions catalanes amb assiduïtat portant a firmar les permanents notificacions de la justícia, i Rajoy demana al Tribunal Constitucional que continuï fent-li la feina que li estalvia assumir les seves responsabilitats polítiques i negociar. La pressió de la CUP, que va posar com a condició per votar els pressupostos una partida específica dedicada al referèndum, i l’acceptació de JxSí de les seves condicions fan la resta. El nou recurs del govern espanyol assenyala 19 persones. A més del president i el govern en ple, s’apunta a cinc alts càrrecs: el secretari de Govern, el secretari general de Vicepresidència, la interventora general, la directora de Contractació Pública i la directora general de Pressupostos.

QUATRE MINISTRES I QUATRE MISSATGES.El creixement econòmic és sòlid, es recuperen els nivells de recaptació precrisi, Catalunya no serà singularitzada financerament ni políticament i, si cal, s’amenaçarà tota l’administració per aturar el procés. Prietas las filas.

L’amenaça i la sensació de risc seran claus en els pròxims mesos. La percepció de risc no només podria debilitar el sí, sinó que podria mobilitzar el no en un referèndum.

Apuntar al segon grau de l’administració té l’objectiu clar d’esquerdar la majoria independentista i tindrà els seus efectes. La inquietud sobre les inhabilitacions creix en el segon escalafó i, de fet, també en el primer. Més d’un responsable pregunta en privat com “posar el cascavell al gat”, posa en dubte uns terminis que considera “precipitats” i actua per lleialtat i sentit del deure, més que per acord amb el full de ruta. Preguntem-nos honestament si aquells que no assumeixen costos directes amb el procés tenen legitimitat per demanar sacrificis o heroïcitats quan calgui.

CREDIBILITAT. Els pròxims mesos es necessitarà més que mai polítics amb cap fred, credibilitat i capacitat d’actuar coordinadament en la resposta al govern espanyol. Però la credibilitat política no viu un bon moment. El CEO diu que el principal problema de Catalunya, segons els enquestats, és la insatisfacció amb la política, que passa del 33,7% al 43,7%, per davant de l’atur i la precarietat laboral. El 79% està poc satisfet o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia. Els escàndols per presumpte finançament irregular i corrupció no semblen aliens a la desconfiança, i casos com el de Millet o el 3% deterioren la confiança. El diari d’avui inclou una interessant entrevista amb Joan Llinares, la persona que va encarregar-se d’auditar el Palau de la Música, que deixa dos interrogants interessants. D’una banda, la dificultat d’establir el destí de 9 milions d’euros i la falta de col·laboració dels bancs. De l’altra, la curiosa generositat de la FAES (la fundació presidida per Aznar i aleshores directament vinculada al PP) amb el Palau i les relacions de Millet amb la seva cúpula.

ELS LLIBRES QUE ENS FAN GRANS. En l’última mudança tampoc no he aconseguit despendre’m d’alguns llibres que em van obrir mons. Estan grocs i el cartró de les cantonades està arrugat. Alguns han anat morint pel camí, però d’altres són ja a la biblioteca de la meva filla. Només cal dir “Aquests encara no cal que els llegeixis...”

EL GUARDIÀ DE LES HORES.Llegeixo amb interès el document anomenat Bases per a l’impuls del pacte nacional per la reforma horària. Espero trobar-hi alguna idea revolucionària per adaptar el nostre horari al món civilitzat. Hi trobo el sentit comú que som incapaços d’aplicar. Els horaris escolars optimitzats xoquen amb els de les famílies o, més concretament, amb els de la majoria de mares. De què serveix que els nens pleguin abans si no els podem recollir? Quants de vosaltres heu començat aquesta setmana una reunió a quarts de vuit? Quants actes públics s’arrisquen a convocar a mitja tarda? Quina audiència tindria el TN a les 8? Quin sentit tenen els dinars de feina entaulats dues hores? Em sumo a la revolució, però haurem de capgirar-ho tot: no sé ni per on començar a racionalitzar horaris.

Apunta’t aquí al butlletí de la directora de l'ARA, Esther Vera, que cada divendres t’avança els continguts del cap de setmana

stats