Peixos o canyes per pescar?

Joan Majó afirmava a l’ARA el dilluns 1 d’agost que, per un principi de solidaritat, és lògic que hi hagi una certa transferència de recursos fiscals des de Catalunya cap a territoris menys rics. Deixant de banda si el terme correcte és lògic o si potser volia dir just o fins i tot necessari, es tracta d’una afirmació que suscita algunes preguntes. La primera de totes seria si seguint la mateixa lògica els territoris beneficiaris no haurien de ser veritablement els menys rics, tots ells situats en altres continents o, en el cas d’Europa, en altres latituds. La segona seria esbrinar si són veritablement els més rics els que fan les transferències fiscals, la qual cosa dependrà de l’estructura impositiva: de si és més o menys progressiva o redistributiva. I això té una resposta molt clara pel que fa al dèficit fiscal català: no, no són pas els més rics els que més contribueixen fiscalment ni, en conseqüència, els emissors de les transferències fiscals. En definitiva, en el cas del dèficit fiscal català, ni va a parar als territoris menys rics ni les contribucions són suportades pels més rics. Així com les pensions les paguen els treballadors en actiu, també les transferències fiscals les paguen els treballadors en actiu.

Més sagnant és encara la verificació del segon element que cita Majó, que és el relatiu als objectius. Acceptant que les transferències fiscals han de contribuir a la reducció progressiva de les desigualtats, cal reconèixer el més absolut fracàs de la política de cohesió espanyola. En els més de quaranta anys que fa que funciona, des que es va implantar amb la Transició en substitució del mecanisme de fluxos migratoris propi del franquisme, les transferències fiscals no han fet disminuir gairebé gens les disparitats en generació de rendes, per bé que n’hagin anivellat la distribució fins al límit d’invertir els termes: que tingui més qui menys genera, i viceversa. I la qüestió no és el necessari respecte al principi d’ordinalitat que Majó reclama i que era a l’Estatut que el TC es va carregar; la qüestió és què es fa -i no s’ha fet- amb les transferències fiscals per tal que s’anivelli la generació de rendes. D’aquí el títol d’aquest article: sempre haurien de servir per proveir de canyes per pescar i no pas per simplement proveir de peixos, ja que es creen dependències perverses.

Gaudir d’enormes transferències fiscals pot acabar sent pitjor que haver-les de pagar. Perquè les transferències rebudes mantenen un nivell de demanda més que no hi hauria en la seva absència i, en conseqüència, uns preus i salaris més alts; és a dir, una competitivitat per sota de la que caldria per capgirar la situació i generar prou llocs de treball. ¿D’on surt, si no, el diferencial d’atur de les regions receptores de transferències, ja sigui en temps de bonança o quan van mal dades? Qualsevol redistribució de rendes o bé fomenta la igualtat d’oportunitats o bé esdevé un mecanisme que perpetua i congela les diferències. Com antany l’almoina als pobres a la sortida de l’església; pitjor encara, ja que aquella en ocasions resolia necessitats peremptòries. Al capdavall, això és el que les Susanes Díaz espanyoles han de triar: continuar distribuint almoines a les seves parròquies de votants o bé retornar la dignitat als seus pobles.

Com he escrit en altres ocasions, es tracta també d’un debat europeu; per no dir del debat europeu per excel·lència. D’entrada, perquè la política de cohesió europea ha estat un fracàs molt similar a l’espanyol, amb els principals beneficiaris d’abans-d’ahir -Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya- esdevenint els rescatats d’ahir. ¿Perquè els recursos van ser insuficients o perquè va contribuir a inflar una bombolla pública paral·lela a la privada? En el cas espanyol sabem que els despropòsits que s’hi van finançar no van contribuir ni un bri a millorar-ne la competitivitat; per tant, encara la van empitjorar.

Avui dia la política de cohesió europea, que gestiona menys del 0,5% del PIB europeu, s’ha condicionat a plans operatius directament orientats a millorar la competitivitat dels beneficiaris. Encara més, actualment hi ha en curs d’aprovació al Parlament Europeu una iniciativa per condicionar les ajudes a l’equilibri macroeconòmic i no consentir, com es va consentir, que les ajudes rebudes alimentin dèficits comercials i/o convisquin amb dèficits públics. Una cosa que compta amb el suport de dretes i esquerres dels països contribuents però no amb el dels països receptors; per tant, una cosa que té molt poc a veure amb l’eix dreta/esquerra i molt amb la posició relativa dels països. I una cosa que caldrà resoldre abans d’una integració fiscal més gran, tant per convèncer els contribuents com per construir un mecanisme que no generi les perversions que aquí coneixem tan bé.