25/03/2017

Passatge de les palmeres

4 min
Illa deserta amb palmera

Es troba en un carrer assolellat, amb una palmera molt alta que surt d’un sòcol de pedra. A pocs metres hi ha un altre sòcol on es veu la base escapçada d’una altra palmera, víctima de l’infame escarabat morrut. També hi ha cotxes aparcats a banda i banda, un magatzem amb un camió a dins i una pixarada -segurament canina- a la juntura entre la paret i el terra: li queda força a prop i hauria de poder flairar-la, però aquella il·lustració líquida que recorda el mapa d’Europa no desprèn cap olor. El feix de llum solar que li cau damunt el cos tampoc l’escalfa. El jove no sap d’on ha sortit ni què ha de fer. Tira una escopinada a terra. Saliva fresca i pura, sense que els mocs s’hi entrellacin i n’augmentin la densitat. Per la forma, l’escopinada podria ser Sicília, o potser Sardenya.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Porta una samarreta on hi ha dibuixat el relleu d’una ciutat nord-americana i uns texans amb dos estrips a l’altura dels genolls. S’ajup per observar el reflex que li torna un retrovisor. Té els cabells molt curts, com si els hi acabessin de tallar, una arracada li penja de l’orella esquerra. No s’entreté a imaginar cap descripció d’ell mateix -el nas, els ulls, les galtes, la barbeta: quin avorriment-. Es col·loca al mig de la calçada, esperant que s’acosti algun cotxe per aturar-lo i demanar al conductor on és. Dirà, mirant de ser educat: “Escolti, em podria dir on ens trobem, ara mateix?” Si recorda el lloc sabrà alguna cosa de la seva identitat, pensa mentre es grata una orella. Els vianants, els cotxes, les motos i qualsevol rastre de vida han desaparegut. El cervell del jove no està preparat per pensar en una aventura postapocalíptica. Les seves accions es redueixen a gratar-se -després de les orelles ataca el nas i el sotacoll- i a caminar fins a la palmera que sobreviu, solitària. Si pogués comunicar-s’hi d’alguna manera, l’arbre li donaria alguna pista de la seva situació actual. Al jove no se li acut que l’interior de la palmera pot estar farcit d’escarabats morruts. Clava un cop sec al tronc amb la mà oberta i passa de llarg. A pocs metres d’on es troba hi ha un forat enmig de la calçada. Té la forma d’una persona que ha caigut d’un edifici. S’hi acosta, disposat a veure en quina classe de desferra s’ha convertit el desconegut que ha anat a parar allà dins. No hi ha res. Només hi troba la negror del forat.

-Hola? -diu en veu alta.

Les ones sonores reboten per les parets del carrer i pugen cap al cel. Quan mira cap amunt l’estranya veure que des del fons d’aquella immensitat s’acosta una onada negra -la nit més fosca i buida de totes- que comença a devorar-ho tot. Li sembla que l’únic que pot fer és córrer. Les seves cames s’activen i avancen fins al final del carrer, amb la intenció de tombar cap a l’esquerra, però el seu cos queda enganxat en una paret invisible i viscosa quan fa el gest de girar. El jove intenta seguir endavant, però el carrer on volia endinsar-se ha desaparegut: li arriben feixos de llum estranys que l’enceguen, i quan es mira les mans les veu borroses -pixelades-. Com que no pot avançar de cap manera, fa un gran esforç per desenganxar-se de la paret invisible i viscosa i es deixa caure al carrer d’on venia. Aixeca la vista i veu com, davant seu, tota aquella realitat que volia explorar és únicament una pantalla que tremola. El món que queda més enllà del carrer li està prohibit. El cel, a més, continua esmicolant-se damunt seu. Deixa anar un crit de ràbia: se sap atrapat en pocs metres d’asfalt. Quan mira cap al lloc d’on venia -la paret de la pixarada de gos- veu que aquell espai també està essent xuclat pel no-res. L’única opció que li queda és entrar en un bloc de pisos. Va porta per porta, mirant d’obrir-les, i cada vegada corre més, perquè és conscient que d’aquí ben poc ja no serà ni tan sols l’attrezzo d’una espurna d’imaginació. Ell no ho pot saber, però de moment només existeix dins el cap d’en Ricard Maria, un doctorand que estudia les formes de violència presents a Tom i Jerry.

El jove té un cop de sort quan arriba al número 24. Quan l’empeny, la porta cedeix. Puja les escales de tres en tres, esbufegant. Pica al timbre de la primera porta que troba.

-Bona tarda -li dic-. En què et puc ajudar?

Em mira perplex. Encara no ha entès que acaba d’accedir al meu cervell. Li dic que esperi un moment allà davant: he d’anar a apagar els fogons, m’estava fent el sopar.

-Torno de seguida, no et preocupis.

Encara en pijama i sense afaitar, entro al despatx. A la pantalla de l’ordinador, en Ricard Maria imagina que acaba de rebotar a l’asfalt i vola cap a la balconera de la veïna. Quan li prengui la pistola de les mans a la dona i la pau torni a regnar en aquell bloc de pisos, un jove amb els cabells molt curts, una arracada a l’orella esquerra i una samarreta on hi ha dibuixat el relleu d’una ciutat nord-americana li preguntarà on pot trobar en Jaakoppi, el finlandès més perillós del barri. Està disposat a acceptar un dels seus miserables encàrrecs.

stats