10/03/2017

Palma i el districte cultural

3 min
Palma i el districte cultural

Sentir a parlar d’un districte cultural per a Palma, que és el que s’anuncia des de Cort, és il·lusionant. Veure que s’emprèn la rehabilitació de dos grans espais de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Ribes, a la Soledat, per convertir-los en un centre de creació per a les arts escèniques que podria estar en funcionament l’any que ve per a professionals de la dansa, el teatre i el circ dona una pinzellada de color viu a una ciutat que està passant per una de les èpoques culturalment més negres de la seva història recent. Que el districte cultural i de la innovació es distribueixi entre els barris de la Soledat i el de Llevant, amb la Caixa de Música per a la Simfònica i Gesa com a “fàbrica d’innovació” (Toni Noguera dixit ) per passar per dins murades amb el CAC Ses Voltes i arribar al passeig del Born amb el Casal Solleric té tot el sentit.

En una altra dimensió, d’una iniciativa com aquesta del districte cultural de Palma en diríem un projecte de país. O, fins i tot en la nostra mesura, pot ser el que s’entén com a projecte de país, que són aquestes iniciatives que són pròpies d’estadistes, persones dedicades a la política que tenen una idea global i vertebrada de la societat que governen i del món que l’envolta i que saben pensar i projectar a llarg termini pel bé de la ciutadania i no de les eleccions properes, per dir-ho ras i curt.

És il·lusionant fer-se’n la idea. Però de l’estadista no se n’esperen només idees que il·lusionin, sinó la capacitat de materialitzar-les, i això vol dir que, a més de projectar-les, ha de saber si disposa de recursos humans i econòmics suficients, a banda de preveure les conseqüències que se’n poden derivar.

Si ens fixam en els recursos econòmics, els ínfims pressuposts dedicats a la cultura en els dos anys de mandat d’esquerres a Palma entren en clara contradicció amb els plans que sembla que es tenen. Habilitar i mantenir un espai de creació per a les arts escèniques, per molta autogestió que es promogui, té uns costos, com els té poder programar per al Casal Solleric, reobrir i fer funcionar el CAC Ses Voltes i, almanco pel que fa aquests dos centres dedicats a les arts plàstiques, les aportacions econòmiques que s’hi destinen fan rialles o plorera. Molt haurà de canviar la voluntat de l’equip de govern de Cort, una voluntat que es reflecteix als pressuposts de cada exercici, perquè es vegi viable això del districte cultural de Palma i no quedi en un desideràtum.

Si ens fixam en els recursos humans, és flagrant la manca de persones tècniques especialitzades en les distintes àrees de la cultura que té Cort. Sense professionals, siguin del funcionariat o no, tampoc es pot fer front a un projecte de l’ambició com del que estam parlant. Per contractar el personal tècnic necessari, s’hi ha d’afegir més pressupost. Crec que qualsevol pot entendre que una no pensa que no sigui possible, només que s’ha de comptar que es necessiten doblers i voluntat de destinar-los-hi.

Altres experiències

El projecte del districte cultural de Palma té com un dels punts forts “la transformació de la Soledat, una de les barriades més vulnerables de Palma” (altra vegada em remet a les paraules del regidor d’Urbanisme i, si no hi ha res de nou, futur batle de Ciutat). Està ben pensat, si es desenvolupen seriosos programes per connectar i implicar la ciutadania amb els espais de Can Ribes o de la Caixa de Música, per esmentar els dos que en són veïns.

No cal anar gaire lluny, ni remuntar-se gaire en el temps per comprovar el resultat d’una experiència més o menys similar. També Barcelona va pensar a donar una nova vida al barri del Raval, que des de finals del XVIII i al llarg del XIX havia estat un barri industrial, i fer aquesta transformació a través de la cultura o amb la cultura com a element vertebrador. Es varen construir el MACBA i el CCCB, com a vaixells insígnia de la cultura de la ciutat, entre d’altres equipaments. Es varen transformar alguns carrers i places. El barri guanyà en seguretat (en principi), es varen obrir barets, restaurants i botigues i, com que començava a ser una bona inversió, es varen comprar i rehabilitar una part important dels habitatges. I va començar la vertadera transformació, aquells “ pijos de la cultura” i els que vingueren amb ells varen anar fent fora la gent de la barriada de tota la vida. Amb la reforma i el concepte canviat, hi arribaren el turisme, els pisos de lloguer vacacional, els petits hotels i altres serveis. Avui, el Raval pateix el que s’anomena gentrificació, una gentrificació quasi brutal, que fa que els barcelonins i les barcelonines procurin evitar-lo. És un exemple proper a tenir en compte.

stats