El PP, anticonstitucional
Doncs ja ho tenim. Després del doble debat d’investidura de Pedro Sánchez, doblement fracassat com ja sabia fins i tot el meu gat, s’obre un nou període dins la política espanyola que no tan sols no convida a cap il·lusió sinó que més aviat fa pensar en aquella frase de Groucho Marx: “Vàrem sortir del no-res per arribar a la més profunda de les misèries”.
Ara bé, fins i tot dins de la misèria hi ha matisos. Pedro Sánchez i el PSOE s’han tirat de cap a un intent d’investidura sense cap ni peus, sense suport suficient i amb un acord ni més ni menys que amb els Ciutadans d’Albert Rivera, que no ens cansarem de repetir que són l’extrema dreta reencarnada, un nou episodi de lerrouxisme molts d’anys després de Lerroux. En fi, un despropòsit total i complet que només podia acabar com ha acabat, amb dos tios fent-se un petó dins el Congrés de Diputats a la salut dels que no han sabut fer la seva feina. L’esquerra, per molt tradicional i de centre que sigui, no pot formar acords de govern amb la dreta més demagògica i passada de voltes que hem conegut en molts anys. L’excusa que Ciutadans s’ha reinventat per presentar-se davant de la ciutadania espanyola com una força de canvi no serveix per a res, perquè a Catalunya fa una colla d’anys que ens els coneixem de memòria i sabem de sobres que no són el canvi, sinó la involució pura i dura.
Ara bé. Que al PSOE se’ls n’hagi anat la pinça i que Pedro Sánchez i Meritxell Batet no n’encertin ni una, però ni una, no és encara comparable amb l’espectacle penós que ha donat el senyor Mariano Rajoy durant els últims dies. Un home que ve de ser president del govern d’Espanya, que en principi no és qualsevol cosa, no es pot asseure al seu escó i dedicar dues sessions d’investidura a fer bromes barates i a insultar de mala manera el líder de l’única formació amb la qual podria arribar a formar govern, encara que aquesta sigui una possibilitat extraordinàriament improbable. Però, sobretot, el que no pot fer el qui s’ha erigit durant anys i panys com a gran defensor de la Constitució, és rebre directament del rei l’encàrrec de formar govern i respondre que no, que no té els suports suficients i que passa de tot perquè li fa mandra perdre. Pedro Sánchez com a mínim ho ha intentat, tristament però ho ha intentat. Mariano Rajoy, en canvi, ha optat per no posar-se a la feina, burlar-se de l’autoritat del rei i explicar acudits al Congrés de Diputats. En una clara omissió dels deures i les pautes que la Constitució imposa al règim institucional espanyol.
Que Don Mariano és un incompetent manifest i el seu partit una colla de presumptes delinqüents (he dit presumptes) són coses que ja sabíem, però desconeixíem encara la seva faceta anticonstitucional. Si ets tan espanyol i tan patriota, i el rei (es digui Felip o es digui com es digui) t’encarrega formar govern perquè has guanyat les eleccions i tu declines la proposta, aquí hi ha un problema francament seriós. A veure si el Tribunal Constitucional tindrà alguna cosa a dir-hi, tan loquaç com és quan convé.
