Observacions d’un marcià
Si es llegeixen els diaris de camí cap a la sessió anual del Cercle d’Economia sembla que la invasió zombi estigui a punt. Intercanvis epistolars amb la petició d’un acord per celebrar un referèndum i resposta amb acusacions d’intent de cop d’estat. Coincidint amb les sessions que es fan a Sitges, el portaveu del govern espanyol recorda que Espanya és un estat unitari i que la recuperació de competències seria relativament fàcil. La possibilitat d’involució de l’autogovern, més enllà de la intervenció econòmica actual de la Generalitat, comença a expressar-se en veu alta i es van movent els alfils perquè sigui factible.
L’ambient polític és dens i l’Estat es prepara amb tots els seus instruments, que són molts i van dels tribunals a la propaganda ben coordinada amb l’agenda de la Moncloa i als mitjans coercitius. D’una banda, Rajoy posa el focus en una proposta de discussió al Congrés, sabent que seria portar el debat a via morta. De l’altra, no és casualitat que divendres el Tribunal Constitucional donés l’aval a la llei del Sistema Nacional de Protecció Civil, que permet “assumir la funció de coordinació general dels diferents serveis i recursos públics”. És a dir, controlar els Mossos assumint les competències de seguretat i potser també els mitjans de comunicació públics. L’evolució actual permet pensar que el delegat del govern a Catalunya haurà d’assumir en algun moment competències directes. És al que es referia fa uns anys un polític important quan deia que “potser s’hauria d’acabar donant les claus” de l’autogovern per replegar-se estratègicament en funció dels esdeveniments i del grau de reacció de l’Estat.
Els protagonistes de la situació política van mantenir les seves posicions inalterades en les intervencions davant dels empresaris del Cercle. Puigdemont va deixar fred l’auditori. No hi va haver complicitat, i el nou president del Cercle havia aprofitat la presentació per donar un cop de mà a Rajoy alineant-se amb el debat al Congrés; Brugera no és Antón Costas, subtil i capaç de convertir el galleguisme en diplomàcia vaticana i defensar amb bonhomia una tercera via inexistent. Un habitual de les sessions explica la falta de sintonia amb el president: “Haver-se autodescartat de la gestió futura perjudica la seva percepció com a interlocutor”.
El vicepresident i conseller d’Economia va desplegar la seva estratègia evangelitzadora del Junqueras-és-amor. Destacada la potència de l’economia catalana, amb dades impactants com el creixement de l’activitat del Port de Barcelona (un 25% aquest 2017 i un 34% en l’activitat de contenidors) i la fortalesa exportadora de la recuperació, es va centrar a desmuntar els temors fabricats i posats en circulació sobre el plurilingüisme a Catalunya.
La invasió zombi imminent de l’esfera política va arribar amb Mariano Rajoy, que la va vincular a l’amenaça de destrucció de la recuperació. A diferència del PDECat, el PP capitalitza obertament les mesures de consolidació fiscal i de reformes estructurals dels últims anys, i va presentar un escenari de progrés econòmic i creixement amenaçat per un grup de colpistes que portarien Catalunya i Espanya al desastre. No es pot negar que el discurs és efectiu si algú no té en compte que la societat catalana, els empresaris que exporten i els que compensen cada dia la falta d’infraestructures són els mateixos que han posat les bases per a l’enlairament econòmic. Ells també saben que el que Rajoy qualifica de “prioritat absoluta de l’eix mediterrani” és una via d’exportació demanada fins a la irritació, que mai no arriba i passa per Madrid, i en un país on el servei de Rodalies no presenta els mínims exigibles.
Els economistes parlen sovint de l’observador extern, un marcià capaç d’analitzar l’economia aïlladament. El nostre marcià hauria vist al Cercle dos mons. Un de polític i un d’econòmic en el qual el Procés no sembla interferir, a diferència dels anuncis apocalíptics.
El marcià hauria vist empresaris més optimistes que l’any passat, que han sobreviscut redimensionant empreses i tornant-les a fer créixer. Que exporten i que estan preocupats per l’accés a mà d’obra qualificada per a l’economia digital i per la seva capacitat de reacció en mercats voraços i instantanis. A ells el premi Nobel Jean Tirole els va donar algunes idees interessants en la seva intervenció. Estem en plena revolució digital, que trenca l’encaix entre treballadors i llocs de treball i provoca una ràpida destrucció d’ocupació. Als polítics els va dir que els contractes temporals perjudiquen la formació perquè els empresaris hi inverteixen menys, i va animar a “protegir el treballador i no el lloc de treball”. Com sempre, al Cercle coincideixen en un mateix diàleg empresaris del segle XIX i alguns del XXI, que tenen maneres de comunicar que ho diuen tot de les seves empreses. Com en les edicions anteriors, es perpetua l’anomalia de la baixa presència de dones en els debats. El futur és avui i anem tard.
