Primers de maig
El mes de maig comença, com tots, pel dia primer. Però el primer de maig no és pas com els altres. Solament el primer de gener pot competir-hi, però només perquè és Cap d’Any. Per sort, el primer d’abril, que, quan jo era petit, era festa grossa, el Día de la Victoria, s’ha perdut al fons del pou de la història. Igual que el primer d’octubre, que, en les èpoques franquistes, era també festa grossa: el Día del Caudillo, feliçment oblidat. El Primer de Maig és una festa important perquè és la festa del treball. D’aquella vella festa de la Internacional Comunista, dia de manifestacions reivindicatives, en queda ben poc, sobretot al nostre país, on va estar prohibidíssima pel Caudillo de la Victoria, que en connivència amb els bisbes i capellans la va convertir en San José Artesano, res d’ obrero, evidentment. En aquells temps del Caudillo de la Victoria no n’hi havia, d’obrers, hi havia artesanos i productores. Però amb la mort del Caudillo, tot això es va anar oblidant. I la vella festa obrera reivindicativa es va començar a celebrar com una conquesta més de la democràcia acabada d’estrenar i dels partits obrers, el PCE i el PSUC, bàsicament. Ara l’habitud i la desaparició d’aquests partits polítics l’han convertida en una vaga ombra. Però continua sent festa i la gent la fa i pocs saben ja per què.
Recordo un Primer de Maig a París, ja fa anys. Era un dia molt especial. Primerament perquè el primer de maig la primavera acostuma a mostrar-se radiant, els castanyers florits, l’aire benigne. I el muguet. El primer de maig és el dia del muguet. Tothom en ven i en compra, una mica com les roses de Sant Jordi. I segon, per les manifestacions. Al matí, vaig anar a veure la manifestació de la dreta: santa Joana d’Arc, valors tradicionals, catolicisme, gent ben posada… Havent dinat, la de l’esquerra, multitudinària, jovent protestatari i vella guàrdia marxista. Era pròpiament la manifestació popular. Tothom reivindicava el que volia. Però a tot París es respirava un aire de festa especial, una mica com la del nostre 9-N. Les terrasses dels bars eren plenes i les carns joves acabades de sortir de l’hivern es mostraven mig nues a l’esperança d’un estiu que s’acostava carregat de bonança. Aquí no tenim pas aquesta tradició d’anys i anys. Tot és una mica com copiat, tot es fa una mica perquè s’ha de fer. I el Primer de Maig ara és, com la Setmana Santa, simplement festa. Esquí i platja.
Després del primer de maig han vingut uns dies ennuvolats i tèrbols. Ja se sap, pel maig, cada dia un raig. I avui, dissabte, veig al calendari que és Santa Judit. No sé si es tracta de la Judit bíblica o d’alguna màrtir paleocristiana, però a mi aquest nom em porta a la història bíblica i a Caravaggio i a Artemisia Gentileschi. Un dia d’aquests de primers de maig, el meu amic Toni Puigverd, en un dels seus sempre interessants articles, parlava de l’oblit de la Bíblia en la cultura actual. Parlava de l’incomprensible que és parlar d’una decisió salomònica. Quan he vist que avui era Santa Judit, he pensat que la seva història ja no pot ser símbol de res, simplement perquè ja no la coneix ningú, excepte, potser, alguna feminista culta. Judit era un viuda guapíssima, jove i rica que, estant la ciutat de Betúlia, la seva, assetjada per les tropes de Nabucodonosor, comandades per Holofernes, i havent arribat als límits de la resistència, sense aliments ni aigua, després de pregar Jahvè, va tenir una pensada meravellosa: mitjançant l’engany i el seu atractiu es va fer presentar a Holofernes, que va quedar fascinat per la seva bellesa i intel·ligència. I es va proposar fer-la seva. Judit va beure amb ell i sobretot el va fer beure. I ja sols a la tenda del general, quan ell dormia l’embriaguesa, ella va despenjar el seu alfange del damunt del llit i li va tallar el cap en rodó. Va cridar la minyona, que l’havia acompanyada, i li va fer embolicar el cap del general amb un drap per endur-se’l. I van tornar a Betúlia. Mort el general, les tropes israelites van poder fer fora els assiris, que van fugir espaordits.
Caravaggio va pintar l’escena amb un prodigiós realisme. El doll de sang que brolla del coll d’Holofernes és impressionant. I Judit és realment una noia d’una extraordinària bellesa. La Gentileschi -que, de jove, va ser violada per un aprenent del seu pare, també pintor-, en una freudiana equació simbòlica, va pintar la mateixa escena identificant-se amb Judit i, matant Holofernes, sembla voler matar tots els homes. Una pintura també esplèndida.
