02/06/2017

Un meteorit fugaç

3 min
Un meteorit fugaç

Aquest febrer passat ha fet cent anys de la mort de l’escultor noucentista gironí Fidel Aguilar. Nascut el 1894, va morir, per tant, als vint-i-dos anys, cosa que ha ajudat a fer de l’artista un mite local. Un gran talent frustrat sempre desperta més simpaties que un gran talent realitzat, perquè la dinàmica de les enveges no ha tingut temps de despertar-se. Fidel Aguilar té dos monuments a la ciutat, tots dos prou desgraciats. Un, a la Devesa, alçat als anys trenta, d’estil art déco amb una còpia d’una escultura seva canviada de proporcions i “modernitzada” per adaptar-la a l’estil de moda. I a sobre, aquesta escultura va ser robada i substituïda per una còpia més petita que fa que tot plegat quedi bastant ridícul. L’escultura reproduïda és la famosa Sulamita o Sodomita o Sunamita, que en això els savis no es posen d’acord. He dit famosa perquè és una de les més reproduïdes en terrissa de Quart, unes reproduccions cada vegada més desfigurades. L’altre monument de l’escultor és una ampliació gegantina d’una altra peça feta com a estatueta decorativa; fora d’escala, queda una obra abonyegada que no té l’encant de l’original…

L’Ajuntament de la ciutat commemora el centenari de la mort de l’escultor amb una gran exposició titulada com aquest paper. L’exposició té lloc, fins al 10 de setembre, a la Casa Pastors, al peu de l’escalinata de la catedral. I l’ha comissariada Eva Vázquez, que ha fet un treball de recerca exhaustiu i molt important per tal de mostrar tota la història plàstica d’Aguilar des dels primers balbuceigs de marrec aficionat a l’art, al dibuix i a l’escultura. És emocionant veure com d’aquests dibuixos maldestres dels començaments, moltes vegades plens de rigidesa, en pot sortir l’hàbil perceptor espacial de la forma que va ser. Això no ho degué a l’ensenyament de l’Escola Municipal de Belles Arts, enquistada en vells models didàctics, sinó a dos personatges que, veient el talent del noi, el van protegir donant-li feina i ajudant-lo a formar-se a través de revistes estrangeres, alemanyes i angleses, sobretot. Aquests dos personatges van ser l’arquitecte Rafael Masó i l’escriptor Xavier Montsalvatje. Gràcies a ells, Fidel Aguilar va entrar amb ple dret dins la nòmina dels artistes noucentistes de la ciutat. Tot i que d’una generació posterior a Masó, Aguilar va entendre el món estètic de l’arquitecte en la seva primera etapa, és a dir, l’etapa germanitzant, arcaïtzant i medievalitzant. Així, Fidel Aguilar, que col·labora amb petits treballs en algunes obres de Masó d’aquests anys, del 1913 al 1916, produeix una escultura formalment adient al món de l’arquitecte, perquè va ser format per ell en l’estètica nova que el va alliberar de les restes romàntiques i modernistes i perquè, moltes vegades, l’arquitecte li indicava amb algun esbós quina mena d’obra volia. Si l’arquitectura de Masó d’aquests anys és noucentista, i ho és per definició, perquè Masó, noucentista convençut de la primera generació fundacional, defineix què és l’arquitectura noucentista, també és noucentista l’escultura de Fidel Aguilar, perquè en molts casos és subsidiària d’aquesta arquitectura i, en els casos que no ho és, procedeix de les idees formals d’aquesta arquitectura. Fidel Aguilar és un noucentista de segona generació, la que jo en dic la dels escèptics. Però, pobre, no va poder ser escèptic com els de la seva generació perquè no va tenir temps. I si hi ha algú que reclama per a ell una anticipació de l’art déco em sembla que no s’adona que el decorativisme és una de les servituds d’Aguilar que prové del seu ofici de tallista, obligat a fer sanefes decoratives en multitud de mobles dels ebenistes locals. No és que Fidel Aguilar sigui un escultor art déco avant la lettre sinó que és un noucentista a qui li costa desempallegar-se del decorativisme adquirit pel seu ofici. El noucentisme és ideològic, no formal. I admet moltes formes distintes. I Aguilar és noucentista per educació i per voluntat.

L’espai expositiu de la Casa Pastors, encara amb la decoració de quan era el Palau de Justícia, no es presta pas especialment a fer exposicions d’aquesta mena, en què predomina l’obra petita. L’ambient de les sales es menja moltes vegades els dibuixos i les escultures menudes. I un sistema d’il·luminació antiquat i ineficaç contribueix a tenyir de provincianisme el conjunt. Malgrat això, l’exposició és magnífica per les peces que s’hi poden veure i és un gran homenatge al centenari de la desaparició d’aquest escultor. Gràcies, Eva.

stats