24/02/2017

Carnaval

3 min

Les mimoses estan florides; als llocs humits del sotabosc, les violetes, també. Les floristes ofereixen tulipes i frèsies, anemones i iris que ves a saber d’on venen. Tot plegat vol dir que ja tenim la primavera a les envistes i que la santa Quaresma està a punt de començar, amb els seus dejunis, que no fa ningú, fora d’algunes monges velletes, i amb el bacallà, que mengem tots perquè és una menja deliciosa, sobretot si és de bona mena i es fa ben fet. Faves i pèsols, les faves i els pèsols del meu entorn, estan a punt d’arribar, i les xarcuteries ofereixen tota mena de botifarres d’ou. Aquest any, el meu xarcuter de Sant Feliu de Guíxols, en Miquel, n’ha fet de bolets, de carxofes, de patata i ceba, de sobrassada amb mel, realment ben trobades. La qüestió és ingerir tot el greix possible abans que no arribi el reialme de la sardina. El Dijous Gras regalimós de greix obre la porta d’aquesta disbauxa organitzada del Carnestoltes. Tothom es posa alguna disfressa diferent de la que porta habitualment i surt al carrer a cridar i a bellugar-se com si fóssim a Copacabana. Platja d’Aro, Sant Feliu, Palamós, es converteixen en un desori kitsch i atabalador. És Carnaval! I després, continuarà essent Carnaval tot l’any.

Aquests últims dies, veient a la televisió els judicis a Mas, Rigau i companyia, la sentència absolutòria de la infanta i la condemnatòria del seu marit, les anades i vingudes de l’operació diàleg, l’encegament de Rajoy, etc., hem viscut un Carnaval anticipat. I aquest horror de la vida moderna que són les tertúlies no ha fet més que contribuir-hi. ¿Com pot Espanya dialogar amb un país, Catalunya, que té alguns dels seus dirigents condemnats o sota sospita? ¿Com pot Espanya posar límits al diàleg? ¿Com pot dir que del referèndum no se’n parla? ¿Això és diàleg? Jo crec que Espanya no sap com fer-ho per tornar a un abans que ja és impossible. Ara corren rumors que el que hi ha a l’horitzó és el retorn a una autonomia conformada, una mica lubricada amb quatre infraestructures i quatre quartos (d’això aniria el diàleg), amb Junqueras de cap visible (ése es el nuevo Pujol), que ho serà gràcies a unes eleccions que el faran president de la Generalitat. Ara és l’hora d’Esquerra, perquè Convergència és una vella dama rebregada, per més que ara es digui PDECat, PetdeGat, com diu un amic meu. Suposo que aquest és el somni de Rajoy quieto estoy i el de Millo corre que te pillo. I el somni de molts empresaris i fins i tot d’alguns polítics catalans no necessàriament espanyolistes. En fi, aquesta rua carnavalesca no sembla tenir un final. Anirà donant voltes i més voltes. Una declaració unilateral d’independència no s’atrevirà ningú a fer-la. Pactada, la independència mai no serà possible. ¿Com volen que sigui possible, si no és possible ni tan sols preguntar si Catalunya realment vol ser independent? Si no ens deixen ni tan sols comptar quants catalans la volen i quants no, la independència! Vivim en un absurd. Vivim en un fals estat de dret en el qual la llei es fa a la mida dels que governen. La llei i la justícia, les condemnes i les absolucions. I les impunitats. Vivim en un carreró sense sortida. I la rua va girant, Espanya és un Carnaval lamentable, cada dia més trist i més ridícul.

L’altre dia, a la Fundació Tàpies, es va presentar el volum sisè de Quaderns de Versàlia, dedicat a Pasolini. És un llibre de més de tres-centes pàgines amb assaigs sobre el poeta i traduccions dels seus versos. Un dels poemes del llibre, La Itàlia feixista, em recorda no sé per què la nostra situació. Pasolini hi descriu tota la faramalla del feixisme provincià de quan ell era adolescent, al Friül. Els símbols, les desfilades i la cultura, diguem-ho així, que s’escampava a les escoles i als gimnasos. De feixismes n’hi ha de moltes menes. També n’hi ha de somorts i de dissimulats. I sobretot, cosa molt perillosa, hi ha els feixismes ignorats pels seus propis adeptes. Ara, la pell de xai de la democràcia, la falsa democràcia, cobreix el llop que amaga a sota. I tothom se n’omple la boca, de democràcia. Pasolini, al seu poema, hi diu: “Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions”. És el camí d’Espanya, unida a altres nacions que també caminen cap a convertir-se en illes. I el poema continua: “Les concentracions es dispersaven, a les llotges queia la brisa / i tot era veritat”. Aquest “tot era veritat” és el que és més perillós. Els feixismes instauren la mentida. El Carnaval, sobretot el polític, sempre és una mentida.

stats